Monday 17 January 2011

CAT: Vilanova, Barcelona i el preu del nostre amor


Formalment, Vilanova i la Geltrú pertany a la província de Barcelona, però un dels principals arguments per a la creació d'una entitat administrativa separada - la vegueria Penedès - és que, de fet, que no formem part de la geografia metropolitana. Històricament, abans que es van construir els túnels, ens separaven les muntanyes del Garraf. Avui en dia, la barrera és de caràcter econòmic: 5,74 € per viatge és l'import que hem de pagar per agafar l'autopista C-32 a la capital catalana.

Segurament algú dirà que 5,74 € no és molt per queixar-se i jo estic d'acord quan es tracta de turistes o fins i tot de barcelonins que un cop al mes van a un sopar de diumenge a Sitges. Però per a tots nosaltres que fem aquesta ruta diverses vegades a la setmana, és difícil no pensar en el preu. I sí, és cert que sempre podem prendre la carretera nacional C-31 i admirar els espectaculars precipicis sobre el mar. No obstant això, personalment intento evitar-la, encara que recentment s'ha millorat, perquè en els meus ulls no compleix amb els estàndards moderns de seguretat viària si parlem de desplaçaments diaris. I si aneu acompanyats per nens ja ni és una opció, després de vint minuts en aquestes corbes tan tancades, sempre es maregen, o almenys és el que passa amb els meus.

El model de repartiment de despeses que es va establir quan el C-32 va ser construït és força difícil d'entendre per a un "nou català" com jo. Dels beneficis gaudim tant els relativament pocs que vivim al Garraf, com la multitud de gent que hi ha a l'altre costat de les muntanyes, al llarg de la costa del Baix Llobregat. El cost, però, es paga només per nosaltres. Per tant, després d'haver passat el peatge més car de la província de Barcelona, podem estar contents i conduir a través dels túnels en 90 km / h, però un cop sortim s'acaba ràpidament el plaer. Especialment durant les hores punta l'autopista s'embussa pels molts conductors que entren a Castelldefels, Gavà i Viladecans però que la utilitzen de forma gratuïta. Per què?

A més d'això hi ha altres curiositats. Les autopistes de pagament propietat de la Generalitat de Catalunya cada any pateixen augments de preu per sobre de l'IPC. De l'increment mitjà de 3,4% que vam veure als peatges el dia 1 de gener d'aquest any, 2,3 punts provenen de l'IPC, mentre que 1,3 punt és una compensació retroactiva a la concessionària Abertis: fins a l'any 2003, a aquesta empresa no se li va permetre aplicar els recàrrecs complets com per cobrir la inflació i els canvis en la taxa de l'IVA.

És una mica tragicòmic que ara, en plena recessió, hem de pagar els costos que els polítics consideraven que no érem capaços de suportar durant els anys anteriors de bonança econòmica. Dit això, així és com el contracte entre la Generalitat i Abertis es va fer i els pactes s'han de complir - pacta sunt servanda. El que a mi em molesta, al final, no és l'augment mitjà del 3,4%, però que nosaltres, els viatgers a la C-32, ens enfrontem amb un augment de 5,9%, és a dir molt per sobre de la mitjana . Per què?

Entenc que puc semblar rondinaire, però, al final, els directors d'Abertis no tenen res a témer. "Any rere any pugen les tarifes i, tret d'alguna declaració pública crítica ... ... ningú mou un dit per intentar revertir una situació de greuge que fa molts anys que s'arrossega ", podem llegir a l'editorial del primer Diari de Vilanova d'enguany. No cal dir que em comprometo a mostrar l'alt grau d'integració que he aconseguit. Igual que els meus veïns, escriuré algun comentari enfadat, però òbviament anònim, a Vilanova Digital, per després seure al cotxe i agafar la C-32 com de costum. Barcelona tracta de mantenir-nos allunyats, però els vilanovins no ens desanimem fàcilment. Per a la visió d'un Penedès unit, no pot ser saludable que el nostre amor per la gran ciutat sigui tan forta.

- - -
Aquest text és una traducció d'un post principal en anglès, en el qual es presenten les fonts i la inspiració. Del mateix post hi ha una versió sueca i una traducció al espanyol.

2 comments:

Florenci Salesas said...

Et puc ben assegurar, estimat Widheim, que lluny de semblar un rondinaire, trobo que een el cas d'aquest peatge ets fins i tot massa educat. No sé si saps d'algun avantpassat tu (de fa més de 1000 anys vull dir) d'aquells que duien un casc amb unes banyes i eren famosos pels seus blitzkrieg que feien les delícies d'Odin. Esgotada la paciència dels garrafins (o garrafons, no sé mai com se'ns hauria d'anomenar) ens aniria molt bé un cop de mà d'aquells ancestres tan simpàtics, fent una aliança de resurrecció amb els no menys diplomàtics almogàvers...

Bromes apart (guardem les espases!) el teu article és tota una anàlisi que més d'un hauria de llegir. I sí, com molt bé dius, no hi ha tractament de xoc més efectiu per a aconseguir la integració d'un nou vingut és el pagament d'aquest peatge sensacional que tenim a les costes del Garraf. Ja fa temps que ets un dels nostres. Sap greu que també ho siguis a través d'aquesta mena d'impost revolucionari, una bonica i manera de fer del nostre acollidor país...

(Justament avui ha passat per aquest peatge i lògicament, com que tinc el cor molt sensible, el meu cap s'ha vist inspirat per escriure un munt de "belles" poesies sobre el tema)

Erik Wirdheim said...

Florenci,

A mi m'agrada fantàsticamente la quantitat de "belles" poesies sobre el famós peatge de Vallcarca que m'has deixat.

I, sí, un atac sobre aquesta barrera per un grup de víkings ens aniria molt bé a tots... ;-)

//Erik