Potser és perquè sóc suec i excessivament racional. Potser és perquè tinc una petita empresa en la qual encara sento els efectes de la crisi. Seguir el debat polític espanyol em fa nerviós i impacient. Però no sóc l'únic que està decebut.
L'aspecte menys agradable del tornar a Vilanova i la Geltrú, després d'haver celebrat el Nadal a Suècia, va ser la sensació de deixar enrere un ambient d'optimisme i tornar a la depressió. Fredrik Reinfeldt (M), el primer ministre de Suècia durant els últims quatre anys i mig, avui en dia gaudeix d’un índex d'aprovació de 72%; un percentatge tan alt que columnistes amb sentit d'humor fan paral·lels amb Corea del Nord. Això podem contrastar amb la situació d'Espanya, on el PSOE està governat des de fa set anys, però on gairebé el 80% de la població expressa una manca de confiança en el Primer Ministre José Luis Rodríguez Zapatero.
Recentment, el mateix Zapatero va anunciar que trigarà fins l'any 2013 abans que arribem a nivells acceptables d'atur. Espero que s'equivoqui tant aquesta vegada com quan, al 2008, va veure brots verds abans que la crisi a Espanya - a diferència del nord i centre d'Europa - ni tan sols comencés de veritat.
Probablement hi ha persones que ho senten per Zapatero quan veuen que Espanya es descriu com la fitxa de dòmino que pot causar el col·lapse de l'euro. Les finances públiques d'aquí van mostrar un superàvit en data tan recent com el 2007, cosa que significa que l'estat no pot estar acusat d'haver tingut dèficits pressupostaris crònics. Fins i tot avui en dia, la relació deute públic / PIB és significativament per sota de les que hi ha, per exemple, a França o Itàlia. No obstant això, personalment tinc cada vegada major comprensió pel descontentament del mercat. En diverses ocasions el Gobierno ha anunciat reformes radicals per millorar les condicions empresarials, però sempre les ha retirat quan els sindicats han protestat.
Però darrerament he trobat raons per renovar la meva esperança. Fins ara hem vist molt poc de la contrapart dels sindicats, és a dir a la CEOE. El seu ex president, Gerardo Díaz Ferrán, estava profundament involucrat en conflictes legals amb el personal d'empreses de les quals ell era el propietari però que van fer fallida, i això enverinava la imatge mediàtica de tota la confederació. Ara bé, des de finals de desembre hi ha un nou lideratge per part de Joan Rosell que ja ha ofert la seva col·laboració a la ministra espanyola d'Economía y Hacienda, Elena Salgado.
En la política també hi ha hagut un gran canvi. Després que CiU va guanyar les eleccions al Parlament català, el partit necessita que l'economia espanyola es recuperi ràpidament. Amb la quantitat d'escons que el seu grup té al Parlamento espanyol és, per si mateix, prou gran com per garantir al PSOE una majoria per prendre decisions difícils.
Jo espero que Zapatero per fi accepti l'inevitable: per reduir la desocupació sense empitjorar el panorama fiscal, els nous llocs de treball han de venir del sector privat. Això només passarà si algú creu que podrà guanyar diners per crear-los - i no pels polítics seguir centrant el seu suport en aquells que ja tenen feina.
Després d'anys d'intents infructuosos d'arribar a un consens amb els sindicats, el govern necessita noves idees. Joan Rosell té les seves arrels en les PiMEs de Catalunya, on, a la vegada, CiU troba una part significativa dels seus votants. Dins d'Espanya, Catalunya està coneguda pel seu esperit emprenedor i les tradicions industrials. Imagineu-vos l'efecte psicològic que que podria haver-hi per a tota la gent de negocis si el PSOE s'atrevís a apropar-se als interlocutors que representen el nostre punt de vista. Potser sóc optimista in extremis, per que crec que ho farà. Crec que veurem una nova alba. I el sol sempre surt per l'est.
- - -
Això és una traducció - feta per un suec - del post principal en anglès, on també es trobaran les fonts i la inspiració del text. Del mateix post hi ha també una versió sueca i una traducció al espanyol.
7 comments:
Ai! tant de bo la realitat d'encomani del tu optimisme! Quines ganes tinc de que tot el verí que hi ha també en tots els debats que dificulten l'enteniment entre totes les parts. Hi ha massa interessos perquè no n'hi hagi d'enteniment, just ara quan més calen. Hi ha molta feina a fer i massa coses que no controlem i desconeixem.
Amb tot, tant de bo el destí et faci cas! Cruem els dits perquè triomfi el seny.
Que triomfi el seny, Florenci!
Quant als interessos tens raó que n'hi ha massa. No obstant això esperaria que en ZP - si ja veu que al fi de tot haurà d'actuar, encara que no li agradi - escoltés més a la gent que pot possibilitar reformes incòmodes en comptes de perdre més temps amb uns sindicats que a aquestes alçades només representen els treballadors que encara tenen contractes fixos. Ho sento, jo sóc així...
"Ho sento, jo sóc així..."
No demanis mai disculpes per com ets, home. Tant de bo hi hagués més gent com tu, amb el cap ben posat al lloc, dialogant, disposada a escoltar i que expresses les teves opinions amb respecte, claretat i després d'haver-te informat i contrastat documentacions diverses molt més que molts dels que s'atreveixen a jutjar, sentenciar i afirmar bajanades sense fonament (parlo de gent de totes les tendències polítiques i ideològiques, que d'això no se n'escapa ningú).
Tack, pojke! ;)
Per cert, perdona si hi ha alguna part dels meus comentaris que resulta incomprensible: ha saltat la tecla de la lletra "e" del meu teclat i de vegades me'n deixo alguna (vaig posar "tu" enlloc de "teu" i coses així).
Ledsen, kompis :S
"Ledsen, kompis!" és suec perfecte!
"Tack, pojke!" no es diria, però "Tack, killen!" sí.
Tens raó: No he de disculpar-me pel que sóc, però tothom no és tan generós com tu, Florenci!
I ara he de ser conscient que a alguns lectors que han trobat aquest bloc per temes de la cultura popular, no els agradarà veure que el meu perfil polític és liberal - als seus ulls segurament "un altre fantasma de la dreta", tot i que no sóc gens conservador.
//Erik
No es pot fer feliç a tothom. Això és com amb els artistes que fan moltes coses variades. Tindran uns seguidors atrets pel seu aspecte frívol i altres pel seu aspecte més profund (o per qualsevol altra mena de contraposició: un músic que fa alhora música de techno i música zen per practicar ioga, un actor que ara fa de dolent i després de bo; un director de cinema que per variar dels drames ara escull una comèdia, etc.) Trobem fans d'un cantant que del mateix CD evitaran i repetiran cançons oposades.
Ara, aquells que s'acostin al teu blog interessats pels teus articles de temàtica folklòrica i no tornin per culpa dels articles polítics, són ells els que tenen un problema, no tu. Si fossis anarquista, no podrien entrar els votants de CIU? La Festa Major d'un poble (com un paisatge, el mar, el cel) és de tothom qui vulgui participar, fins i tot els del PP o els del partit antielefants roses. I també, però, de ningú: La llei no obliga a que tothom es faci casteller, que jo sàpiga. Com a mínim a mi els mossos d'esquadra encara no m'han vingut a buscar amb una metralleta :D
Florenci,
No sé com dir-t'ho i per això et diré precisament el que estic pensant després d'haver llegit el teu últim comentari: és un orgull poder connectar amb un gran intel·lectual com tu! Gràcies!
//Erik
Post a Comment