Abans que el nostre fill gran tornés a l’escola no sabiem com hi reaccionaria. Ja que no parla el català quan nosaltres som a prop, coneixem poc sobre el seu nivell de la llengua. L’altre dia vam entendre que no hem de preocupar-nos del tema. “El teu fill és un xerraire”, va queixar-se la seva nova mestra. “I com parla? Que parla el català?”, vaig haver de preguntar, encara amb dubtes. Quan va respondre’m que “Clar que sí”, vaig haver d’agafar la má del meu fill i anar-m’en ràpidament. Espero que ella no veiés que gran va ser el meu somriure. “És que ella no enté que tinc moltes coses per contar-los als meus amics”, va defendre’s el meu fill. No vaig dir res, sinó vaig sentir-me molt content amb la vida.
Per al petit l’adaptació li està costant molt més, peró sobre tot per les hores quan no es parla. Durant l’estiu s’havia acostumat a fer una siesta de dues hores a una habitació fosca, fresca y tranquil•la. A la llar d’infants cal fer el mateix a una sala amb altres nens, molts d’ells plorant. El primer dia no va poder descansar res, i va tornar a casa amb un humor fatal. Després va anar millorant – cada dia una mica millor – fins ahir quan, finalment, va poder dormir una hora i mig. El resultat va ser fantàstic i jo diria que els nens confirmen el piràmide de Maslow. Si no es compleix el bàsic, no pot arribar-se més amunt. I al revés, si dormen bé, mengen bé i amb això segueix un bon humor per descomptat.
No comments:
Post a Comment