Fifty-seven Human Towers at the Same Time

The Catalan tradition to build human towers (castells) has its origin in Valls, in the province of Tarragona. And although this is a small town of only 25.000 inhabitants, two of the four best teams still have their home here; Colla Vella dels Xiquets de Valls and Colla Joves Xiquets de Valls.

Every year towards the end of January, Valls organizes its winter festa major – la Candelera. However, for more than 200 years, every ten years this festivity is celebrated with a much greater splendour – les festes decennals - and when this occurs all human tower teams (colles castelleres) from the so called Catalan countries (Països Catalans) are invited to perform here. In 2011, this huge castellers meeting took place on January 30 and set a new record with 57 teams and almost 10.000 participants.

The most difficult construction we saw this time was a torre de 8 by Castellers de Vilafranca. The team where I am a member – Bordegassos de Vilanova – had a successful day, building a pilar de 5 in front of the town hall in plaça del blat and then a 3 de 7 and a pilar de 5 erected from below during the joint performances.

What Can Vilanova Learn from the Chinese?

The "gadget bazaar" across the street from our house is struggling to survive. It offers the usual mix of gifts and household items at low prices, but nowadays the location is bad. The latest generation of "china shops" in Vilanova i la Geltrú resemble large supermarkets and establish themselves in the middle of the traditional shopping area. Many people hope that this is a temporary change in the townscape, but I believe that it is just the beginning of a bigger process. International competition is intensifying and we Europeans simply are not well prepared to face it. One of the reasons may lie in parenting.

Over in the U.S., law professor Amy Chua has provoked strong reactions with her article "Why Chinese Mothers Are Superior", published in business newspaper Wall Street Journal. The debate has generated more than 7,000 comments and is being echoed in media around the globe. The author admits to generalise when she calls one parenting style 'Chinese' and sets it against a 'Western' alternative, but it does make the contrasts clearer.

In a study referred to in the articel, some 70% of Westerners consider that it is not good for a child if its parents stress the importance of being successful in school and that the child can only learn new things if it likes what it is doing. None of the Chinese interviewed agree. While we in the West celebrate the child's free will, the Chinese understand that nothing is fun until you master it and that to excel you have to work hard – a discipline which no child would impose on itself, if allowed to decide. That is why Chinese parents emphasise the importance of personal effort and simply demand that their children bring home top grades. Western children, on the other hand, who pass their spare time with computer games and passive TV watching, of course do not achieve especially well. However, their parents do not dare to discuss this, but try to find other qualities in their offspring and take comfort ijn phrases like "everyone is special in their own special way".

The supposed kindness shown by these parents is often an attempt to compensate for not setting aside time to prioritise their children. Compared with them, typical Chinese parents spend ten times more time supervising homeworks or different drill exercises, reveals a study quoted by Amy Chua. She herself has - among other things - taught her daughters to play the violin and the piano and about the time she devoted to this on a daily basis, she says that motivating the child for the first hour is simple - it is the second and third (!) which can be tough.

I cannot help thinking of when my seven year old son practices on the flute. In the best case I have the patience to listen to him for a quarter of an hour, but after that I always let him go and play again, so that I can return to my computer and pseudointellectual analyses like this text. Should I have to make more efforts and, on top that, teach my children to do the same? Obviously not! We Europeans should not have to fight for our prosperity; for us it is a right – something we demand that the politicians arrange for us, even if they have to ask the Chinese to lend us the money.

But I fear the day when the Asians stop giving us credit and my children ask me why I did not do a better job preparing them for the future.

- - -

Since I am Swedish, a linguistically superior versíon of this post can be found here. However, this version has been translated into Spanish and Catalan by me, i.e. a non-native speaker.
- - -
Sources and Inspiration:

Amy Chua's essay ”Why Chinese Mothers Are Superior” is an except from the new book "Battle Hymn of the Tiger Mother" by the same writer.

LaVanguardia.es: Polémica en EE.UU. por un libro en el que se defiende la rígida ecucación china

CAT: Què pot aprendre Vilanova dels xinesos?

El "basar" a través del carrer de la nostra casa està lluitant per sobreviure. S’hi ofereix la barreja habitual de regals i articles per a la llar a preus baixos, però avui en dia està mal ubicada. L'última generació de "botigues de xinesos" a Vilanova i la Geltrú s'assembla a grans supermercats i s'estableix al mig del centre comercial tradicional. Molta gent s'espera que això sigui un canvi temporal en el paisatge urbà, però jo crec que només és el principi d'un llarg procés. La competència internacional s'està intensificant i nosaltres, els europeus, simplement no estem ben preparats per afrontar-la. Una de les raons pot estar en l'educació familiar dels nens.

Per allà, als EUA, la professora de dret Amy Chua ha provocat fortes reaccions amb el seu article "Per què les mares xineses són superiors", publicat al diari financer Wall Street Journal. El debat ha generat més de 7.000 comentaris i s'en fa ressò en els mitjans de comunicació de tot el món. L'autora admet generalitzar quan a un estil d'educació dels nens posa l'etiqueta 'Xinès' i l'altre 'occidental', però ho fa per ressaltar els contrastos.

En un estudi esmentat en l'article, el 70% dels occidentals consideren que no és bo per a un nen si els seus pares destaquen la importància de tenir èxit a l'escola i que el nen només pot aprendre coses noves, si li agrada el que està fent. Cap dels xinesos entrevistats estan d'acord. Mentre que en occident se celebra la lliure voluntat del nen, els xinesos entenen que res és divertit fins que hom ho domina, i que per sobresortir cal treballar dur - una disciplina que cap nen s'imposa a si mateix, si se li permet decidir . És per això que els pares xinesos subratllen la importància de l'esforç personal i simplement exigeixen als seus nens que portin a casa les millors notes. Per l'altra banda, els nens occidentals, que passen el seu temps lliure jugant a l'ordinador o passivament mirant la tele, per descomptat no arriben al mateix nivell. No obstant això, els seus pares no s'atreveixen a comentar la situació, sinó tracten de trobar altres qualitats en els seus fills i es tranquil·litzen amb frases del tipus "cadascú és especial en la seva pròpia manera".

La suposada bondat demostrada per aquests pares és sovint un intent de compensar pel fet que no troben el temps per ajudar els seus fills. En comparació amb aquests, els típics pares xinesos inverteixen deu vegades més temps en la supervisió dels deures o repeticions rutinàries, revela un estudi citat per Amy Chua. Ella mateixa - entre altres coses - ensenyava a les seves filles a tocar el violí i el piano i sobre el temps que diàriament dedicava a això, diu que motivar el nen per a la primera hora és fàcil - les que poden causar dificultats són la segona o la tercera (!).

En llegir això, començo a pensar en el meu propi fill de set anys i com practica tocar la flauta. En els meus millors moments tinc la paciència per escoltar-lo durant un quart d'hora. Després sempre el deixo anar a jugar de nou, per jo poder tornar al meu ordinador i anàlisis pseudointel·lectuals com aquest text. ¿Hauria jo que fer més esforços i, a més, ensenyar els meus fills a fer el mateix? ¡Òbviament no! Els europeus no hauríem de tenir de lluitar per la nostra prosperitat. Per a nosaltres és un dret; quelcom que exigim als nostres polítics que ho arreglin, fins i tot si han de demanar als xinesos que ens prestin els diners.

Però em temo el dia que els asiàtics deixin de donar-nos crèdit i els meus fills em preguntaran per què no els preparava millor per al futur.

- - -
Això és una traducció feta per mi (és a dir per un seuc) d'un post original en anglès, on també trobareu totes les fonts. A més existeix una traducció a l'espanyol i, obviament, una versió sueca.

SPA: ¿Qué puede aprender Vilanova de los chinos?

El "bazar" a través de la calle de nuestra casa está luchando para sobrevivir. Allí se ofrece la mezcla habitual de regalos y artículos para el hogar a precios bajos, pero hoy en día está mal ubicada. La última generación de "tiendas de Chinos" en Vilanova i la Geltrú (Barcelona) se parece a grandes supermercados y se establece en el medio del centro comercial tradicional. Mucha gente se espera que esto sea un cambio temporal en el paisaje urbano, pero yo creo que sólo es el principio de un largo proceso. La competencia internacional se está intensificando y nosotros, los europeos, simplemente no estamos bien preparados para hacerle frente. Una de las razones puede estar en la educación familiar de los niños.

Por ahí en los EE.UU., la profesora de derecho Amy Chua ha provocado fuertes reacciones con su artículo "¿Por qué las madres chinas son superiores", publicado en el periódico financiero Wall Street Journal. El debate ha generado más de 7.000 comentarios y se hace eco en los medios de comunicación de todo el mundo. La autora admite generalizar cuando a un estilo de educación de los niños pone la etiqueta 'Chino' y al otro 'occidental', pero lo hace para resaltar los contrastes.

En un estudio mencionado en el artículo, el 70% de los occidentales consideran que no es bueno para un niño si sus padres destacan la importancia de tener éxito en la escuela y que el niño sólo puede aprender cosas nuevas, si le gusta lo que está haciendo. Ninguno de los chinos entrevistados están de acuerdo. Mientras que en occidente se celebra la libre voluntad del niño, los chinos entienden que nada es divertido hasta que uno lo domina, y que para sobresalir hay que trabajar duro - una disciplina que ningún niño se impone a sí mismo, si se le permite decidir. Es por eso que los padres chinos subrayan la importancia del esfuerzo personal y simplemente exigen a sus niños que traigan a casa las mejores notas. Por el otro lado, los niños occidentales, que pasan su tiempo libre jugando al ordenador o pasivamente mirando la tele, por supuesto no alcanzan el mismo nivel. Sin embargo, sus padres no se atreven a comentar la situación, sino tratan de encontrar otras cualidades en sus hijos y se tranquilizan con frases del tipo “cada uno es especial en su propia manera".

La supuesta bondad demostrada por estos padres es a menudo un intento de compensar por el hecho de que no encuentran el tiempo para ayudarlos a sus hijos. En comparación con estos, los típicos padres chinos invierten diez veces más tiempo en la supervisión de los deberes o repeticiones rutinarias, revela un estudio citado por Amy Chua. Ella misma - entre otras cosas - enseñaba a sus hijas a tocar el violín y el piano y sobre el tiempo que diariamente dedicaba a esto, dice que motivar el niño para la primera hora es fácil – las que pueden causar dificultades son la segunda o la tercera (¡!).

Al leer eso, empiezo a pensar en mi propio hijo de siete años y como practica tocar la flauta. En mis mejores momentos tengo la paciencia para escucharlo durante un cuarto de hora. Después siempre le dejo ir a jugar de nuevo para yo poder volver a mi ordenador y análisis pseudointelectuales como este texto. ¿Tendría yo que hacer más esfuerzos y, además, enseñarles a mis hijos a hacer lo mismo? ¡Obviamente no! Los europeos no deberíamos tener que luchar por nuestra prosperidad. Para nosotros es un derecho; algo que exigimos a nuestros políticos que lo arreglen, incluso si tienen que pedir a los chinos que nos presten el dinero.

Pero me temo el día que los asiáticos dejen de darnos crédito y mis hijos me preguntarán por qué no los preparaba mejor para el futuro.

- - -
Este post es una traducción hecha por mí (es decir por un sueco) de un texto original en inglés, donde también presento todas las fuentes. Además existe una traducción al catalán y, obviamente, una versión sueca.

SWE: Vad kan Vilanova lära av kineserna?

”Prylbasaren” på andra sidan gatan från vårt hus kämpar för att överleva. Därinne erbjuds den vanliga blandningen present- och bruksföremål till låga priser, men numera ligger lokalen helt fel. Den senaste generationens ”kina-affärer” påminner om stora snabbköp och etablerar sig mitt på Vilanova i la Geltrús traditionella shoppingstråk. Många hoppas att detta är en tillfällig förändring av stadsbilden men jag är rädd att det bara är en början på ett större skeende. Den internationella konkurrensen hårdnar och vi i Europa är verkligen inte förberedda. En orsak kan ligga i vår barnuppfostran.

Borta i USA har juridikprofessorn Amy Chua rivit upp våldsamma känslor genom sin i affärstidningen Wall Street Journal publicerade artikel ”Därför är kinesiska mödrar överlägsna”. Debatten har genererat över 7.000 kommentarer och uppföljningar i media jorden runt. Författarinnan erkänner att hon generaliserar när hon kallar ett föräldraideal för ”kinesiskt” och ställer det mot det ”västerländska”, men kontrasten blir tydligare så.

Enligt en undersökning som Amy Chua refererar till anser 70% av västerlänningarna att det inte är bra för ett barn om dess föräldrar betonar vikten av att vara framgångsrik i skolan och att det bara går att lära sig nya saker om man har roligt. Ingen av kineserna i studien håller med. Medan vi i väst hyllar barnets fria vilja, förstår kineserna att ingenting är kul förrän man kan det, och att för att bli bra måste man jobba hårt – en disciplin som inga barn skulle välja om de själva fick bestämma. Kinesiska föräldrar lär därför ut vikten av personlig ansträngning och helt enkelt kräver att barnen kommer hem med toppbetyg. De västerländska barnen, å andra sidan, som fördriver tiden med datorspel och passivt TV-tittande, lyckas naturligtvis inte lika bra. Men det vågar inte deras föräldrar diskutera, utan försöker hitta andra kvaliteter hos sin avkomma och tröstar med kommentarer som att ”alla duger”.

Dessa föräldrarnas förmenta snällhet är ofta ett försök att kompensera för att de inte anser sig ha tid att prioritera sina barn. Jämfört med dem, lägger kinesiska föräldrar tio gånger mer tid på att repetera läxor och göra drillövningar, enligt en studie som Amy Chua nämner. Hon själv har bl. a. lärt sina döttrar att spela fiol och piano. Om den tid som hon dagligen har lagt ner på detta säger hon att motivera barnet för den första timmen är enkelt - det är den andra och tredje (!) som kräver riktigt engagemang.

Här kan jag inte låte bli att tänka på när min sjuårige övar på sin flöjt. I bästa fall har jag tålamod att lyssna på honom i en kvart, sedan låter jag alltid honom gå och leka igen, så att jag kan sitta här i fred och låtsas tänka framför datorn. Skulle jag anstränga mig mer och dessutom fostra mina barn i att göra det? Naturligtvis inte! Vi européer skall inte behöva kämpa för vårt välstånd; det är ju en rättighet – något som våra politiker skall fixa fram också om de måste be just kineserna att låna oss pengar till det.

Men jag fruktar den dag när asiaterna slutar att ge oss kredit och mina barn frågar mig varför jag inte har gjort mer för att förbereda dem för framtiden.

- - -
Inspiration på svenska

DN.se: Lilla och stora krisen

Övriga källor återfinns i textens engelska version. Den senare har jag också översatt till spanska och katalanska.

Tres Tombs de Vilanova i la Geltrú, 2011

January 17 is a local holiday here in Vilanova i la Geltrú. This is when we celebrate our festa mejor petita - Tres Tombs - in honour of Sant Antoni - the patron saint of animals.

 

Earlier posts on the Tres Tombs of Vilanova i la Geltrú:
The "Tres Tombs" of Vilanova i la Geltrú, 2010
Vilanova i la Geltrú Honours Sant Antoni, 2009
Sant Antoni Abat: a Local Vilanova Holiday, 2008

Vilanova, Barcelona and the Price for Our Love

Formally, Vilanova i la Geltrú belongs to the province of Barcelona, but one of the main arguments for creating a new, separate administrative unit - a vegueria Penedès - is that, de facto, we do not form part of the metropolitan geography. Historically, before the tunnels were built, we were separated by the mountains of Garraf. Nowadays, the barrier is of an economic nature: 5.74 € per direction is the toll we have to pay to take motorway C-32 to the Catalan capital.

Surely someone will say that € 5.74 is not much to complain about and I agree as long as we are talking about tourists or even Barcelona inhabitants driving to their monthly Sunday lunch in Sitges. But for all us who travel this route several times a week, it is hard to disregard the price. And yes, we can take the old road C-31 instead and marvel at its steep slopes into the sea. However, personally I try to avoid it; although it has recently been improved, I do not think that it meets modern traffic safety standards for commuters. And if you have children, it is not even an option; after twenty minutes in the sharp curves mine, at least, always feel sick.

The cost sharing established when C-32 was built is quite difficult to understand for a 'new Catalans' like me. The benefits, the relatively few of us here in Garraf share with all the people living on the other side of the mountains, along the coast in Baix Llobregat. The cost, however, has been allocated only to us. Hence, after having passed the highest toll in the whole of the Barcelona Province, we can enjoy the ride through the tunnels at 90 km/h, but once we come out again, the pleasure rapidly ends. Especially during rush hours the motorway gets jammed by the many drivers who enter it from Castelldefels, Gavà and Viladecans and who use it for free. Why?

And there are further peculiarities. Pay roads owned by Catalonia's Generalitat see annual price increases above the IPC, the Spanish equivalent of the CPI. Of the average increase of 3.4% which we saw January 1 this year, 2.3 points come from the IPC, while 1.3 points is a retroactive compensation to the concessionaire Abertis: until the year 2003, that company was not allowed to add full surcharges to cover for inflation and changes in the VAT rate.

It is a bit tragicomic that we now, in recession, have to pay the costs which politicians did not consider us able to bear during the previous boom years. Having said that, that is how the contract between the Generalitat and Abertis was made and agreements must be kept - pacta sunt servanda. What disturbs me, in the end, is not the average increase of 3.4%, but that we who commute on C-32 see an above average increase with as much as 5.9%. Why?

I know that I might seem grumpy but, in the end, the management of Abertis does not have anything to fear. "Year after year, the fees increase and, with the exception of some critical public statement ... ...no one moves a finger to change this unfair situation which has been lingering for many years", we can read in the editorial of this year’s first Diari de Vilanova. And I promise to show how integrated I am. Just like my neighbours, I might write one or two angry, but of obviously anonymous, comments on Vilanova Digital, but then jump into the car and take C-32 as usual. Barcelona tries to keep us away, but we in Vilanova, are not easily discouraged. For the vision of a united Penedès, it cannot be healthy that our love for the big city is so strong.

- - -
This post is also available in translations to Catalan and Spanish and in a Swedish version.
- - -
Related earlier posts: A Dangerously Scenic Road from Barcelona to Sitges / Vistes perilloses
- - -
Sources and Inspiration:

• Diari de Vilanova - Print edition, January 7, 2011
• Vilanova Digital - El peatge de Vallcarca costarà 5,73 euros a partir de l'1 de gener

CAT: Vilanova, Barcelona i el preu del nostre amor

Formalment, Vilanova i la Geltrú pertany a la província de Barcelona, però un dels principals arguments per a la creació d'una entitat administrativa separada - la vegueria Penedès - és que, de fet, que no formem part de la geografia metropolitana. Històricament, abans que es van construir els túnels, ens separaven les muntanyes del Garraf. Avui en dia, la barrera és de caràcter econòmic: 5,74 € per viatge és l'import que hem de pagar per agafar l'autopista C-32 a la capital catalana.

Segurament algú dirà que 5,74 € no és molt per queixar-se i jo estic d'acord quan es tracta de turistes o fins i tot de barcelonins que un cop al mes van a un sopar de diumenge a Sitges. Però per a tots nosaltres que fem aquesta ruta diverses vegades a la setmana, és difícil no pensar en el preu. I sí, és cert que sempre podem prendre la carretera nacional C-31 i admirar els espectaculars precipicis sobre el mar. No obstant això, personalment intento evitar-la, encara que recentment s'ha millorat, perquè en els meus ulls no compleix amb els estàndards moderns de seguretat viària si parlem de desplaçaments diaris. I si aneu acompanyats per nens ja ni és una opció, després de vint minuts en aquestes corbes tan tancades, sempre es maregen, o almenys és el que passa amb els meus.

El model de repartiment de despeses que es va establir quan el C-32 va ser construït és força difícil d'entendre per a un "nou català" com jo. Dels beneficis gaudim tant els relativament pocs que vivim al Garraf, com la multitud de gent que hi ha a l'altre costat de les muntanyes, al llarg de la costa del Baix Llobregat. El cost, però, es paga només per nosaltres. Per tant, després d'haver passat el peatge més car de la província de Barcelona, podem estar contents i conduir a través dels túnels en 90 km / h, però un cop sortim s'acaba ràpidament el plaer. Especialment durant les hores punta l'autopista s'embussa pels molts conductors que entren a Castelldefels, Gavà i Viladecans però que la utilitzen de forma gratuïta. Per què?

A més d'això hi ha altres curiositats. Les autopistes de pagament propietat de la Generalitat de Catalunya cada any pateixen augments de preu per sobre de l'IPC. De l'increment mitjà de 3,4% que vam veure als peatges el dia 1 de gener d'aquest any, 2,3 punts provenen de l'IPC, mentre que 1,3 punt és una compensació retroactiva a la concessionària Abertis: fins a l'any 2003, a aquesta empresa no se li va permetre aplicar els recàrrecs complets com per cobrir la inflació i els canvis en la taxa de l'IVA.

És una mica tragicòmic que ara, en plena recessió, hem de pagar els costos que els polítics consideraven que no érem capaços de suportar durant els anys anteriors de bonança econòmica. Dit això, així és com el contracte entre la Generalitat i Abertis es va fer i els pactes s'han de complir - pacta sunt servanda. El que a mi em molesta, al final, no és l'augment mitjà del 3,4%, però que nosaltres, els viatgers a la C-32, ens enfrontem amb un augment de 5,9%, és a dir molt per sobre de la mitjana . Per què?

Entenc que puc semblar rondinaire, però, al final, els directors d'Abertis no tenen res a témer. "Any rere any pugen les tarifes i, tret d'alguna declaració pública crítica ... ... ningú mou un dit per intentar revertir una situació de greuge que fa molts anys que s'arrossega ", podem llegir a l'editorial del primer Diari de Vilanova d'enguany. No cal dir que em comprometo a mostrar l'alt grau d'integració que he aconseguit. Igual que els meus veïns, escriuré algun comentari enfadat, però òbviament anònim, a Vilanova Digital, per després seure al cotxe i agafar la C-32 com de costum. Barcelona tracta de mantenir-nos allunyats, però els vilanovins no ens desanimem fàcilment. Per a la visió d'un Penedès unit, no pot ser saludable que el nostre amor per la gran ciutat sigui tan forta.

- - -
Aquest text és una traducció d'un post principal en anglès, en el qual es presenten les fonts i la inspiració. Del mateix post hi ha una versió sueca i una traducció al espanyol.

SPA: Vilanova, Barcelona y el precio de nuestro amor

Formalmente, Vilanova i la Geltrú pertenece a la provincia de Barcelona, pero uno de los principales argumentos para la creación de una entidad administrativa separada - la veguería Penedès - es que, de hecho, que no formamos parte de la geografía metropolitana. Históricamente, antes de que se construyeron los túneles, nos separaban las montañas del Garraf. Hoy en día, la barrera es de carácter económico: 5,74 € por viaje es el importe que tenemos que pagar para tomar la autopista C-32 a la capital catalana.

Seguramente alguien dirá que € 5.74 no es mucho para quejarse y yo estoy de acuerdo cuando se trata de turistas o incluso de barceloneses que una vez al mes van a una cena de domingo en Sitges. Pero para todos nosotros que hacemos esta ruta varias veces a la semana, es difícil no pensar en el precio. Y sí, es cierto que siempre podemos tomar la carretera nacional C-31 y admirar los espectaculares precipicios sobre el mar. No obstante, personalmente trato de evitarla, aunque recientemente se ha mejorado, porque en mis ojos no cumple con los estándares modernos de seguridad vial si hablamos de desplazamientos diarios. Y si Vd. va acompañado por niños ya ni es una opción; después de veinte minutos en estas curvas tan cerradas, siempre se marean, o por lo menos es lo que pasa con los míos.

El modelo de reparto de gastos que se estableció cuando el C-32 fue construido es bastante difícil de entender para un "nuevo catalan" como yo. De los beneficios disfrutamos tanto los relativamente pocos que vivimos en Garraf, como la multitud de gente que hay al otro lado de las montañas, a lo largo de la costa del Baix Llobregat. El coste, sin embargo, se paga sólo por nosotros. Por lo tanto, después de haber pasado el peaje más caro de la provincia de Barcelona, podemos estar contentos y conducir a través de los túneles en 90 km/h, pero una vez salimos se acaba rápidamente el placer. Especialmente durante las horas punta la autopista se atasca por los muchos conductores que entran en Castelldefels, Gavà y Viladecans pero que la utilizan de forma gratuita. ¿Por qué?

Además de esto hay otras curiosidades. Las autopistas de pago propiedad de la Generalitat de Cataluña cada año padecen aumentos de precio por encima del IPC. Del incremento promedio de 3,4% que vimos en los peajes el día 1 de enero de este año, 2,3 puntos provienen del IPC, mientras que 1,3 punto es una compensación retroactiva a la concesionaria Abertis: hasta el año 2003, a esta empresa no se le permitió aplicar los recargos completos como para cubrir la inflación y los cambios en la tasa del IVA.

Es un poco tragicómico que ahora, en plena recesión, tenemos que pagar los costes que los políticos consideraban que no éramos capaces de soportar durante los años anteriores de bonanza económica. Dicho esto, así es como el contrato entre la Generalitat y Abertis se hizo y lo pactado obliga - pacta sunt servanda. Lo que a mí me molesta, al final, no es el aumento promedio del 3,4%, pero que nosotros, los viajeros en la C-32, sufrimos de un aumento de 5,9%, es decir mucho por encima del promedio. ¿Por qué?

Entiendo que puedo parecer gruñón, pero, al final, los directores de Abertis no tienen nada que temer. “Año tras año suben las tarifas y, salvo alguna declaración pública crítica... ...nadie mueve un dedo para intentar revertir una situación de agravio que hace muchos años que se arrastra", podemos leer en el editorial del primer Diari de Vilanova de este año. Por supuesto, me comprometo a mostrar el alto grado de integración que he alcanzado. Al igual que mis vecinos, escribiré algún comentario enfadado, pero obviamente anónimo, en Vilanova Digital, para luego sentarme en el coche y tomar la C-32 como de costumbre. Barcelona trata de mantenernos alejados, pero los Vilanovinos no nos desanimamos fácilmente. Para la visión de un Penedès unido, no puede ser saludable que nuestro amor por la gran ciudad sea tan fuerte.

- - -
Este texto es una traducción de un post principal en inglés, en el cual se presentan las fuentes y la inspiración. Del mismo post hay una versión sueca y una traducción al catalán.

SWE: Vilanova, Barcelona och priset för vår kärlek

Formellt ligger Vilanova i la Geltrú i provinsen Barcelona, men ett av huvudargumenten för att skapa en ny, separat administrativ enhet – ett vegueria Penedès – är att vi de facto inte är en del av storstadsgeografin. Historiskt, innan tunnlarna byggdes, avskärmades vi av bergen i Garraf. I dagsläget är barriärren av ekonomisk natur: 5,74 € per resa är den "tull" vi skall betala för att åka till den katalanska huvustaden på väg C-32.

Nu säger säkert någon att 5,74 € inte är mycket att klaga över och jag håller med om vi pratar om turister eller t.o.m. Barcelonabor som är på väg till sin månatliga söndagslunch i Sitges. Men för oss som reser den här sträckan ett antal gånger i veckan så märks det i plånboken. Och visst kan vi därför ta den gamla landsvägen C-31 i stället och låta oss förtjusas av hur vackert den klättrar längs bergsstupen. Hur som helst, personligen försöker jag att undvika den; även om den nyligen har förbättrats, anser jag den inte hålla modern trafiksäkerhetsstandard för pendlare. Har man barn är den dessutom inte ett alternativ; efter tjugo minuters resa i skarpa kurvor mår mina alltid illa.

Kostnadsfördelingen som gjordes när C-32 byggdes är svår att förstå för en ”ny katalan” som jag. Fördelarna delar de relativt få av oss som bor här i Garraf med de många människor som bor andra sidan bergen, längs med kusten i Baix Llobregat. Kostnaden betalas dock enbart av oss. Efter att ha erlagt den dyraste biltullen i hela Barcelona-provinsen kan vi alltså njuta av att åka genom tunnlarna i 90 km/h , men så fort vi kommer ut igen är det slut på nöjet. Framför allt under rusningstrafik korkas motorvägen därefter igen av de bilar som kör på i Castelldefels, Gavà och Viladecans men som använder sig av den gratis. Varför?

Underligheterna slutar inte där. Betalvägarna som ägs av Kataloniens Generalitat påförs årligen av prishöjningar som ligger över IPC, den spanska motsvarigheten till KPI. Av den genomsnittliga höjningen på 3,4% som vi såg den första januari i år, beror 2,3 punkter på IPC, medan 1,3 punkter är en retroaktiv kompensation till koncessionsinnehavaren Abertis: fram till år 2003 fick man nämligen inte göra på fulla påslag föratt kompensera för inflation och förändringar i momssatsen.

Nog är det tragikomiskt att vi nu, i lågkonjunktur, påförs de kostnader som politikerna ansåga att vi inte kunde bära under den tidigare blomstrande högkonjunkturen. Men nu ser avtalet mellan Generalitat och Abertis en gång ut så, och avtal skall hållas – pacta sunt servanda. Vad som stör mig är inte den genomsnittliga höjningen är 3,4%, utan att kostnaden för just oss som åker på C-32 ökar mer än genomsnittet, med hela 5,9%. Varför?

Javistt, jag är väldigt gnällig, men beslutsfattarna på Abertis har ingenting att frukta. ”År efter år höjs priset och, med undantag för något kritiskt offentligt uttalande... ...rör ingen ett finger för att ändra på den här orättvisa situationen som har dröjt sig kvar i många år”, står det i ledaren i årets första Diari de Vilanova. Själv lovar jag att visa hur integrerad jag är i samhället här. Precis som mina grannar, kommer jag att skriva en eller två ilskna, men naturligtvis anonyma, kommentar på Vilanova Digital men sedan hoppa in i bilen och ta C-32 som vanligt. Barcelona försöker att hållas oss borta, men i Vilanova låter vi oss inte avskräckas. För visionen om ett enat Penedès kan det inte vara hälsosamt att vår kärlek till storstaden är så stark.

- - -
Källor och inpiration hittar ni i den engleska versionen av posten, vilken också finns översatt till spanska och katalanska.

A new dawn in the East

Maybe it is because I am Swedish and overly rational. Maybe it is because I run a small company where I still feel the effects of the crisis. To follow the Spanish political debate makes me nervous and impatient. But I am not the only one who is disappointed.

The least pleasant aspect of going back to Vilanova i la Geltrú, after having celebrated Christmas in Sweden, was the feeling of leaving behind an atmosphere of optimism and returning to depression. Fredrik Reinfeldt (M), Prime Minister of Sweden for the last four and a half years, today enjoys approval ratings of 72%; a percentage so high that commentators with a sense of humour draw parallels to North Korea. This can be contrasted with the situation in Spain where PSOE has ruled for seven years, but where almost 80% of the population expresses a lack of confidence in Prime Minister José Luis Rodriguez Zapatero.

Recently, Zapatero himself announced that it will take until 2013 before we reach acceptable unemployment levels. I hope he is just as wrong this time as he when, in 2008, he saw the green shoots (brotes verdes in Spanish) before the crisis in Spain – and different to North and Central Europe – had not even really begun.

Some people probably feel sorry for Zapatero when Spain so often is being described as the domino tile which can cause the collapse of the Euro. Public finances here actually showed a surplus as late as 2007, so the state cannot be accused of having had chronic budget deficits. Even today, the public debt to GDP ratio is significantly lower than e.g. in France or Italy. Personally, however, I have a growing understanding of the discontent of the market. Several times, the government has announced reforms to improve the business environment, but put them on ice when the trade unions have protested.

But, lately, I have found reasons for a renewed hope. Until now we have not seen much of the trade unions’ counterpart - the employers’ federation CEOE. Its former President, Gerardo Díaz Ferrán, was deeply involved in legal conflicts with the staff of companies that he used to own, but allowed to go bankrupt, and that poisoned the media image of the entire interest organisation. But since the end of December there is a new leadership under Joan Rosell, who has already reached out a hand to the Spanish finance minister Helena Salgado.

In politics there has also been a big change. After CiU won the elections to the Catalan Parliament the party needs for the whole Spanish economy to rapidly get back on its feet. With the number of seats this group holds in the Spanish parliament, it is by itself big enough to give PSOE a majority for difficult decisions.

I hope that Zapatero will finally accept the inevitable: in order to bring down unemployment without worsening the fiscal outlook, the new jobs need to come from the private sector. That will only occur if someone believes that he or she can earn money by creating them - not by politicians continuing to focus their support on those who already have jobs.

After years of unsuccessful attempts to reach consensus with the trade unions, the government needs new ideas. Joan Rosell has his roots in the SMEs of Catalonia where, at the same time, CiU finds a significant part of their voters. Within Spain, Catalonia is known for its entrepreneurial spirit and manufacturing traditions. Imagine what a psychologic effect it could have for all business people if PSOE dared to approach the interlocutors who represent our perspective. Maybe I am an optimist in extremis, because I believe it will. I believe that we will see a new dawn. And the sun always rises in the east.

- - -
The same post is available in a Swedish version and you can also find translations into Spanish and Catalan.

- - -
Sources and inspiration

Aftonbladet.se: Världens vinnare
LaVozdeAsturias.es: Zapatero apenas mejora en confianza
Expansión.com: Zapatero no espera datos "satisfactorios" de creación de empleo hasta "dentro de 2 años"
CincoDías.com: Rosell ofrece a Salgado colaborar para conseguir "lo mejor para la economía"
LaVanguardia.es: Termina sin acuerdo la reunión entre Gobierno y sindicatos que sigue mañana

CAT: Un nou alba a l'est

Potser és perquè sóc suec i excessivament racional. Potser és perquè tinc una petita empresa en la qual encara sento els efectes de la crisi. Seguir el debat polític espanyol em fa nerviós i impacient. Però no sóc l'únic que està decebut.

L'aspecte menys agradable del tornar a Vilanova i la Geltrú, després d'haver celebrat el Nadal a Suècia, va ser la sensació de deixar enrere un ambient d'optimisme i tornar a la depressió. Fredrik Reinfeldt (M), el primer ministre de Suècia durant els últims quatre anys i mig, avui en dia gaudeix d’un índex d'aprovació de 72%; un percentatge tan alt que columnistes amb sentit d'humor fan paral·lels amb Corea del Nord. Això podem contrastar amb la situació d'Espanya, on el PSOE està governat des de fa set anys, però on gairebé el 80% de la població expressa una manca de confiança en el Primer Ministre José Luis Rodríguez Zapatero.

Recentment, el mateix Zapatero va anunciar que trigarà fins l'any 2013 abans que arribem a nivells acceptables d'atur. Espero que s'equivoqui tant aquesta vegada com quan, al 2008, va veure brots verds abans que la crisi a Espanya - a diferència del nord i centre d'Europa - ni tan sols comencés de veritat.

Probablement hi ha persones que ho senten per Zapatero quan veuen que Espanya es descriu com la fitxa de dòmino que pot causar el col·lapse de l'euro. Les finances públiques d'aquí van mostrar un superàvit en data tan recent com el 2007, cosa que significa que l'estat no pot estar acusat d'haver tingut dèficits pressupostaris crònics. Fins i tot avui en dia, la relació deute públic / PIB és significativament per sota de les que hi ha, per exemple, a França o Itàlia. No obstant això, personalment tinc cada vegada major comprensió pel descontentament del mercat. En diverses ocasions el Gobierno ha anunciat reformes radicals per millorar les condicions empresarials, però sempre les ha retirat quan els sindicats han protestat.

Però darrerament he trobat raons per renovar la meva esperança. Fins ara hem vist molt poc de la contrapart dels sindicats, és a dir a la CEOE. El seu ex president, Gerardo Díaz Ferrán, estava profundament involucrat en conflictes legals amb el personal d'empreses de les quals ell era el propietari però que van fer fallida, i això enverinava la imatge mediàtica de tota la confederació. Ara bé, des de finals de desembre hi ha un nou lideratge per part de Joan Rosell que ja ha ofert la seva col·laboració a la ministra espanyola d'Economía y Hacienda, Elena Salgado.

En la política també hi ha hagut un gran canvi. Després que CiU va guanyar les eleccions al Parlament català, el partit necessita que l'economia espanyola es recuperi ràpidament. Amb la quantitat d'escons que el seu grup té al Parlamento espanyol és, per si mateix, prou gran com per garantir al PSOE una majoria per prendre decisions difícils.

Jo espero que Zapatero per fi accepti l'inevitable: per reduir la desocupació sense empitjorar el panorama fiscal, els nous llocs de treball han de venir del sector privat. Això només passarà si algú creu que podrà guanyar diners per crear-los - i no pels polítics seguir centrant el seu suport en aquells que ja tenen feina.

Després d'anys d'intents infructuosos d'arribar a un consens amb els sindicats, el govern necessita noves idees. Joan Rosell té les seves arrels en les PiMEs de Catalunya, on, a la vegada, CiU troba una part significativa dels seus votants. Dins d'Espanya, Catalunya està coneguda pel seu esperit emprenedor i les tradicions industrials. Imagineu-vos l'efecte psicològic que que podria haver-hi per a tota la gent de negocis si el PSOE s'atrevís a apropar-se als interlocutors que representen el nostre punt de vista. Potser sóc optimista in extremis, per que crec que ho farà. Crec que veurem una nova alba. I el sol sempre surt per l'est.

- - -
Això és una traducció - feta per un suec - del post principal en anglès, on també es trobaran les fonts i la inspiració del text. Del mateix post hi ha també una versió sueca i una traducció al espanyol.

SPA: Un nuevo amanecer en el este

Tal vez sea porque soy sueco y excesivamente racional. Tal vez sea porque tengo una pequeña empresa en la que todavía siento los efectos de la crisis. Seguir el debate político español me hace nervioso e impaciente. Pero no soy el único que está decepcionado.

El aspecto menos agradable del regresar a Vilanova i la Geltrú, después de haber celebrado la Navidad en Suecia, fue la sensación de dejar atrás un ambiente de optimismo y volver a la depresión. Fredrik Reinfeldt (M), el Primer Ministro de Suecia durante los últimos cuatro años y medio, hoy en día goza de índices de aprobación de 72%; un porcentaje tan alto que columnistas con sentido de humor hacen paralelos con Corea del Norte. Esto podemos contrastar con la situación de España, donde el PSOE está gobernado desde hace siete años, pero donde casi el 80% de la población expresa una falta de confianza en el Primer Ministro José Luis Rodríguez Zapatero.

Recientemente, el propio Zapatero anunció que tardará hasta el año 2013 antes de que lleguemos a niveles aceptables de desempleo. Espero que se equivoque tanto esta vez como cuando, en 2008, vio brotes verdes antes de que la crisis en España – a diferencia del norte y centro de Europa - ni siquiera empezara de verdad.

Probablemente hay personas que lo sienten por Zapatero cuando ven que España se describe como la ficha de dominó que puede causar el colapso del euro. Las finanzas públicas de aquí mostraron un superávit en fecha tan reciente como en 2007, por lo que el estado no puede ser acusado de haber tenido déficits presupuestarios crónicos. Incluso hoy en día, la relación deuda pública / PIB es significativamente por debajo de las que hay, por ejemplo, en Francia o Italia. Sin embargo, personalmente tengo cada vez mayor comprensión por el descontento del mercado. En varias ocasiones el Gobierno ha anunciado reformas radicales para mejorar las condiciones empresariales, pero siempre las ha retirado cuando los sindicatos han protestado.

Pero últimamente he encontrado razones para renovar mi esperanza. Hasta ahora hemos visto muy poco de la contraparte de los sindicatos, es decir a la CEOE. Su ex presidente, Gerardo Díaz Ferrán, estaba profundamente involucrado en conflictos legales con el personal de empresas de las cuales él era el dueño pero que quebraron, y eso envenenaba la imagen mediática de toda la confederación. Ahora bien, desde finales de diciembre hay un nuevo liderazgo por parte de Joan Rosell que ya ha ofrecido su colaboración a la ministra española de Economía y Hacienda, Elena Salgado.

En la política también ha habido un gran cambio. Después de que CiU ganó las elecciones al Parlament catalán, el partido necesita que la economía española se recupere rápidamente. Con el número de escaños que su grupo tiene en el Parlamento español es, por sí mismo, suficientemente grande como para garantizar a PSOE una mayoría para tomar decisiones difíciles.

Yo espero que Zapatero por fin acepte lo inevitable: para reducir el desempleo sin empeorar el panorama fiscal, los nuevos puestos de trabajo tienen que venir del sector privado. Eso sólo ocurrirá si alguien cree que podrá ganar dinero por crearlos – y no por los políticos seguir centrando su apoyo en aquellos que ya tienen empleo.

Después de años de intentos infructuosos de llegar a un consenso con los sindicatos, el gobierno necesita nuevas ideas. Joan Rosell tiene sus raíces en las PyMEs de Cataluña, donde, al mismo tiempo, CiU encuentra una parte significativa de sus votantes. Dentro de España, Cataluña es conocida por su espíritu emprendedor y las tradiciones industriales. Imagínense el efecto psicológico que podría haver para toda la gente de negocios si el PSOE se atreviese a acercarse a los interlocutores que representan nuestro punto de vista. Tal vez soy optimista in extremis, porque creo que lo hará. Creo que veremos un nuevo amanecer. Y el sol siempre sale por el este.

- - -
Eso es una traducción - hecha por un sueco - del post principal en Inglés, donde también se encontrarán las fuentes y la inspiración del texto. Del mismo post hay también una versión sueca y una traducción al catalán.

SWE: Gryr det i öster?

Kanske beror det på min svenska, överrationella bakgrund. Kanske beror det på att jag driver ett litet företag där jag fortfarande känner av kristiderna. Att följa den spanska politiska debatten gör mig nervös och otålig. Nu är jag dock inte ensam om att vara besviken.

Det tråkigaste med att åka tillbaka till Vilanova i la Geltrú, efter att ha firat jul i min hemstad Halmstad var känslan av att lämna framtidstron och åternvända till depressionen. Fredrik Reinfeldt (M) åtnjuter idag förtroendesiffror på 72%; en procentsats som får skämtlystna debattörer att jämföra Nordkorea. Detta kan ställas mot situationen i Spanien där PSOE regerar sedan sju år tillbaka men nästan 80% av befolkningen saknar förstorende för statsminister Jose Luis Rodríguez Zapatero.

I dagarna har Zapatero själv meddelat att det kommer att dröja tills 2013 innan arbetslösheten når acceptabla nivåer. Jag hoppas att han har lika fel den här gången som när han, 2008, såg gröna skott (brotes verdes på spanska) innan krisen i Spanien – till skillnad från i Nord- och Centraleuropa - ens hade börjat på allvar.

Några tycker säkert synd om Zapatero för att Spanien nu så ofta beskrivs som brickan som kan fälla Euron. De offentliga finanserna här visade faktiskt ett överskott så sent som 2007, så staten kan inte beskyllas för att ha kroniska budgetunderskott. Än idag är statsskulden i förhållande till BNP betydligt lägre än i t.ex. Frankrike och Italien. Personligen har jag dock en växande förståelse för marknadernas beteende. Ett flertal gånger har regeringen presenterat reformer som skulle kunna förbättra företagsklimatet, för att sedan lägga dem på is när facken visar sitt missnöje.

Men på sistone har jag hittat anledningar till förnyat hopp. Fackens motpart, arbetsgivarorganisaitonen CEOE, har vi inte sett mycket av hittills. Före dette ordföranden, Gerardo Díaz Ferrán, har legat i tvist med personal i företag som han har ägt, men låtit gå i konkurs, och det har förgiftat mediebilden av hela intresseorganisationen. Sedan slutet på december har man dock en ny ledning under Joan Rosell och denne har redan sträckt ut handen till den spanska finansminsitern Helena Salgado.

Inom politiken har det också skett en stor förändring. Sedan CiU vann valet till Kataloniens parlament behöver de snarast få hela Spaniens ekonomi på fötter. Med sina mandat i det spanska parlamentet är detta parti redan sedan tidigare tillräckligt stort för att PSOE skall kunna få majoritet för svåra beslut.

Jag hoppas att Zapatero äntligen inser det uppenbara: för att få ner arbetslösheten utan att öka statsskulden behövs nya jobb i det privata näringslivet. Sådana uppstår bara om någon tror att han eller hon kan tjäna pengar på att skapa dem – inte genom att politikerna fortsätter att fokusera sitt stöd på dem som redan har arbete. Efter år av fruktlösa försök att nå konsensus med facken behöver regeringen nya idéer.

Joan Rosell har sitt ursprung i Kataloniens små och medelstora företag (SMF) och där har också CiU en betydande del av sin väljarbas. Katalonien har genom historien varit det klassiska exemplet på både entreprenörsanda och tillverkningsindustri i Spanien. Tänk vilken psykologisk effekt det skulle ha på alla företagare om vi såg PSOE närma sig samtalsparters som representerar vårt perspektiv. Kanske är jag optimist in extremis, men tror att de kommer att göra det. Jag tror faktiskt att det dagas. Och solen går ju upp i öster.

- - -
Källor och inpiration återfinns i den engleska versionen av denna post, vilken också kan läsas översatt till spanska och katalanska.

The Three Wise Men Again Visit Vilanova i la Geltrú

In the evening of January 5, the Three Wise Men or the Magi of the Orient (reis mags de l'Orient, in Catalan) -  Melchior, Caspar and Balthasar - made their traditional arrival at the castle of Geltrú and then paraded through the town, before they were received by our local political representatives in plaça de la Vila. Our mayor, Joan Ignasi Elena (PSC), handed over the keys to all appartments and houses of the town, so that they could carry our their important work during this magic night; to deliver presents to all children and former children.

Even my wife received a gift from them; something which someone had bought for her for Christmas, but then forgot to pack when we left for Sweden.

Earlier posts on the same topic:

2009: The Most Magic of Nights
2008: When the Magic Kings of the Orient Came to Sitges