A Visitor’s Guide to the Carnival of Vilanova i la Geltrú 2011

Vilanova i la Geltrú is home to the most authentic carnival of Catalonia and the most authentic way to celebrate it is to join one of the carnival societies. If you know people who live here, you can be invited and experience the carnival together with them and their freinds, but for most visitors that will remain a depth which you can, in the best case, perceive from the surface but not reach.

But, our carnival also has elements spectacular and colorful enough to impress on occasional visitors.

If you are coming here for the first time and only for one day so it is the Sunday morning with dancing comparses and their caramel wars which you should make sure not to miss.

Howver, in the following comments on the carnival program 2011, I will focus on what I think that you might want to see and why.

Thursday, March 3

Dijous gras ("Fat Thursday") is celebrated with meringue wars. The one for children starts at 17:30 in front of the pastry bakery Blanch (C/ Francesc Macià, 43) and continues in plaça del Mercat. If you want to come close enough to take good pictures, be prepared to get meringue batter on your clothes. The meringue war for adults is short and intensive, but much more exciting to watch and takes place in plaça de les Cols at midnight (00:00).

Friday, March 4

From 18:30 and onwards the Carnival King's arrival (l’Arrivo de sa Majestat el Rei Carnestoltes) is celebrated with a parade, which this year starts nearby Vilanova’s marina, follows the Rambla and is rounded off with a welcome speech in plaça de la Vila. Visitors with an interest in satire based on local municipal politics might spot a few carnival floats to their liking.

Saturday, March 5

In the morning, the carnival king walks around in the town along with his concubines, orchestras and, above all, many standard bearers. This is one of the most beautiful moments of our carnival.

At 17:00, there is major event for children together with Mr. Caramel; first with singing and dancing in plaça del Mercat and then a parade through the town.

At 19:00, in plaça de les Casernes, the mysterious Moixó Foguer starts his journey through the town, accompanied by sleepwalkers. Wherever he passes by the streets are covered with feathers. Very carnivalesque and different!

From 19:00 and onwards there will be short satirical drama plays in various squares of the town - Ball de Malcasats - which is worth seeing if you understand spoken Catalan and want to capture the mentality of Vilanova i la Geltrú.

From 21:00 and onwards you can see some carnival societies dancing and parading in the Rambla. One or two of them are fun to watch.

Sunday, March 6

From 9:00 and onwards you can find the residents of Vilanova dancing around in the streets, throwing candy on other “comparses” but also to the spectators.

At 11:30 and 12:00 there are candy wars for children in plaça de la Vila, followed by four more intensive sessions for adults, at 12:45, 13:15, 14:00 and 14:30.

At 19:00 the dances of Vilanova (dances the Vilanova) are performed in plaça de les Cols.

Monday, March 7

At 17:00, carnival parades for children start from three different squares; plaça del Xoriguer, plaça Charlie Rivel and plaça de l'Associació d'Alumnes Obreres and then converge in the plaça de la Vila, where there will be singing and dancing under a rain of confetti (Comparsa del Vidalet - the ball paperet).

At 21:30, all carnival choirs meet up in Teatre Principal and perform their songs based on local political satire.

Tuesday, March 8

At 18:30 the giants Gegants de la Cuyna Vella lead a parade through the town, starting from plaça de les Neus.

At 21:00 the annual carnival costume contest takes place in plaça de les Cols. It can possibly be of interest if you have a faiblesse for satire based on local municipal politics.

At 23:00 the giants Gegants de la Vella Cuyna lead yet another parade through the town - Ruta del Vidalot.

Wednesday, March 9

Dimecres de cendra (Ash Wednesday), the carnival will be rounded off since the carnival king is dead. From 17:00 and onwards he can be found lying in state in plaça de les Neus. At 19:30 his remains will be paraded through the town and at 20:30 his last will will be read out in plaça de la Vila.

And above all: Forget about Sitges! Our carnival is the best! Long live the carnival in Vilanova i la Geltrú! Visca el Carnaval!

- - -
An attempt to describe what the carnival in Vilanova i la Geltrú is like from the inside, can be found here.

More information about the individual events of the program can be found here.

And here you can read about the historical background of the Vilanova's truly unique carnival.

- - -
Follow the most authentic carnival of Catalonia via the official web-site, facebook and twitter, plus show your feelings by creating your own carnival avatar.

SWE: Karnevalen i Vilanova i la Geltrú - Program 2011

Karnevalen i Vilanova i la Geltrú är den mest autentiska i hela Katalonien och det mest autentiska sättet att fira den är att ingå i ett av karnevalssällskapen. Känner du folk som bor här kan du låta dig bjudas in och uppleva karnevalen genom dem och deras vänner, men för de flesta förblir detta ett djup som möjligtvis kan anas från ytan men inte nås.

Men vår karneval har också spektakulära eller färgsprakande inslag som kan imponera på tillfälliga besökare.

Kommer du för första gången och bara för en dag så är det söndagsmorgonen med dansande comparses och karamellkrig som du skall satsa på.

I nedanstående kommentar till karnevalsprogrammet 2011 fokuserar jag på sådant som du kan tänkas vilja se och varför.

Torsdagen 3/3

Dijous gras (”fettorsdagen”) firas med marängkrig. För barnen börjar det 17:30 framför konditoriet Blanch (C/Francesc Macià, 43) och fortsätter på plaça del Mercat. Vill du ta roliga bilder får du räkna med att få kläderna nerkladdade med marängsmet. Kortare och intensivare, men betydligt mer sevärt är de vuxnas marängkrig som hålls på plaça de les Cols vid midnatt (00:00).

Fredagen 4/3

Från och med 18:30 firas Karnevalskungens ankomst (l'Arrivo de sa majestat el Rei Carnestoltes) med en parad som i år utgår från Vilanovas småbåtshamn, följer hela Ramblan och avslutas med välkomsttal på plaça de la Vila. Utomstående som har ett intresse för hur katalaner göra satir av kommunalpolitik kan hitta en eller annan sevärd karnevalsflotte.

Lördagen 5/3

På förmiddagen vandrar karnevalskungen runt i staden tillsammans med konkubiner, orkestrar och, framför allt, fanbärare. Detta är ett av vår karnevals vackrare moment.

Klockan 17:00 firas det barnkarneval med herr Karamell, först med sång och dans på plaça del Mercat och sedan med parad genom staden.

Klockan 19:00 på plaça de les Casernes börjar den mystiske Moixó Foguer sin resa genom staden, följd av ett sällskap av sömngångare. Överallt där han har dragit fram fylls gatorna med fjädrar. Mycket karnevalistiskt och annorlunda!

Från och med klockan 19:00 spelas det satirisk kortteater på olika torg i staden - Ball de Malcasats – och det är sevärt om man förstår katalanska och vill lära känna mentaliteten i Vilanova.

Från och med 21:00 kan man se ett antal karnevalssällskap paradera eller dansa på Ramblan. Ett eller två av dem är lite kul att titta på.

Söndagen 6/3

Från och med klockan 9:00 dansar vilanova-borna runt i staden i långa led, kastandes karameller till åskådarna och på andra ”comparses”.

Klockan 11:30 och 12:00 hålls barnens karamellkrig på plaça de la Vila, följda av de vuxnas klockan 12:45, 13:15, 14:00 och 14:30.

Klockan 19:00 framförs Vilanovas danser (dances de Vilanova) på plaça de les Cols.

Måndagen den 7/3

Klockan 17:00 utgår barnkarnevalståg från tre olika torg: plaça del Xoriguer, plaça Charlie Rivel respektive plaça de l’Associació d’Alumnes Obreres. De sammanstrålar på plaça de la Vila för sång och dans under ett regn av konfetti (Comparsa del Vidalet - ball de paperet).

Klockan 21:30, samlas alla karnevalskörerna på Teatre Principal och framför sina sånger med satir baserad på lokalpolitik.

Tisdagen den 8/3

Klockan 18:30 utgår en parad ledd av jättarna Gegants de la Cuyna Vella från plaça de les Neus.

Klockan 21:00 hålls den årliga karnevalsdräktstävlingen på plaça de les Cols - möjligen lite intressant om du har en svaghet för lokal kommunalpolitisk satir.

Klockan 23:00 leder jättarna Gegants de la Cuyna Vella en parad genom staden – Ruta del Vidalot.

Onsdagen den 9/3

Dimecres de cendra (askonsdag) avslutas karnevalen eftersom karnevalskungen har dött. Från och med 17:00 ligger han i lit-de-parade på plaça de les Neus. Klockan 19:30 paraderas hans rester genom staden och 20:30 läses hans testamente på plaça de la Vila.

Framför allt: Glöm Sitges! Vår karneval är bäst! Leve karnevalen i Vilanova i la Geltrú! Visca el Carnaval!

- - -
Ett försök att beskriva hur man upplever karnevalen i Vilanova i la Geltrú från insidan kan ni hitta här.

Mer information om de enskilda punkterna i programmet kan ni hitta här (post på engelska).

Och här kan ni läsa om den historiska bakgrunden till Vilanovas unika karneval (post på engelska).

- - -
Följ Kataloniens mest autentiska karneval via den officiella nätsidan, facebook och twitter samt visa din känslor för den genom att skapa en karnevalsavatar.

The Change has Begun. Will it Continue in Vilanova?

On May 22, there will be municipal elections across Spain and Zapatero’s ruling socialist government is mentally bracing for how bad things can go. Last November’s elections to the Catalan parliament was a enormous success for the parties to the right of center (CiU and PP) and the polls published so far clearly show that the trend will continue.

One of the hardest blows for the socialists will be that CiU’s Xavier Trias almost certainly will take over as mayor of Barcelona - a municipality which has always been governed by PSC during the 32 years since Spain became a democracy. The Catalan capital does, of course, have the greatest symbolic value, but CiU is fighting to make the "change that has begun" reaching further than that.

Together with Reus, Terrassa and Manresa, the town where I live, Vilanova i la Geltrú, forms up a group of relatively populous towns where a change of power is within reach. In all honesty, until recently I did not think that this would be possible. We have to remember that in the 2008 elections to the Spanish Parliament, PSC won over 50% of the vote here. But that was back then. Is there one single person who would claim that Zapatero has since managed to increase confidence in the Spanish version of democratic socialism?

The 2010 electionsrevealed how the support for PSC and their partners in the former Catalan tripartit government (ICV-EUiA and ERC) has collapsed and Vilanova is no exception. In 2006, the three parties between them received 54.23% of the votes while, last year, that figure had slumped to 36.68% (-17,55 percentage points).

True, Catalans tend to vote differently in municipal elections than in other ones. However, CiU’s candidate, Neus Lloveras, does not need to win a majority to be elected mayor - it is sufficient for her if the tripartit which still governs in our town does not take half of the council seats. Similar to how CiU is now acting in the Catalan Parliament, she can be able to govern by seeking support from different other parties, depending on the issue.

A voter intention poll commissioned by CiU does in fact suggest that this is the most likely scenario after the coming elections. Neus Lloveras has lived a big part of her life abroad and might be relatively new in local politics since she comes from private enterprise, but she does stand a real chance of becoming Vilanova's first female mayor.

- - -
This text can also be found in a Catalan, Spanish and Swedish version.

- - -
Sources and Inspiration:

Gencat.cat: Election results

WiV 2008: Reasons to celebrate

Diari de Vilanova - print version - February 11, 2011

CAT: El canvi ha començat. ¿Continuarà a Vilanova?

El 22 de maig se celebraran eleccions municipals a Espanya i el govern socialista de Zapatero s'està preparant mentalment per a uns resultats molt dolents. Les eleccions del passat mes de novembre al Parlament de Catalunya va ser un èxit enorme per als partits del centre-dreta (CiU i PP) i les enquestes publicades fins avui mostren clarament que la tendència continuarà.

Un dels cops més durs per als socialistes serà que Xavier Trias de CiU gairebé segurament ocuparà la posició com a alcalde de Barcelona - un municipi que sempre ha estat governat pel PSC durant els 32 anys des que Espanya va convertir-se en una democràcia. Per descomptat, la capital catalana té el major valor simbòlic, però CiU està lluitant per garantir que el 'canvi que ha començat' arribi encara més lluny.

Juntament amb Reus, Terrassa i Manresa, la ciutat on visc, és a dir Vilanova i la Geltrú, forma part d'un grup de ciutats amb poblacions relativament grans, on un canvi de poder ha d'estar dins de l'abast. Amb tota honestedat, fins fa poc personalment encara pensava que això seria impossible. Cal recordar que en les eleccions del 2008 a les Corts Generals espanyoles, el PSC va obtenir més del 50% del vot aquí. Però que hi ha una sola persona que diria que des d’ençà Zapatero ha aconseguit augmentar la confiança en la versió espanyola del socialisme democràtic?

Al revés, les eleccions del 2010 va revelar com el suport de PSC i els seus socis en l'anterior govern tripartit català (ICV-EUiA i ERC) s'ha esfonsat i Vilanova no és cap excepció. Al 2006 aquests tres partits en conjunt van rebre un 54,23% dels vots, mentre que a l'any passat, aquesta xifra havia caigut a 36,68% (-17,55 punts percentuals).

És cert que en les eleccions municipals els catalans solen votar de manera diferent de les altres. No obstant això, la candidata local de CiU, Neus Lloveras, no necessita una majoria absoluta per a ser elegida alcaldessa - en realitat és suficient si el tripartit que encara governa a la nostra ciutat no obtindrà la meitat dels regidors del ple municipal. Així, de manera semblant a com CiU està treballant al Parlament, Lloveras podrà governar, buscant suport dels altres partits, segons el caràcter de l'assumpte a tractar.

De fet, una enquesta d'intenció de vot encarregada per CiU suggereix que això és l'escenari més probable. Neus Lloveras ha viscut una gran part de la seva vida a l'estranger i pot considerar-se nova en la política local, ja que vé d’una empresa privada, tanmateix té una possibilitat molt real de convertir-se en la primera alcaldessa de Vilanova i la Geltrú.

- - -
Aquest text pot trobar-se també en versions en espanyol, anglès i suec. Totes les fonts es presenten al final del text en anglès.

SPA: El cambio ha comenzado. ¿Va a continuar en Vilanova?

El 22 de mayo se celebrarán elecciones municipales en España y el gobierno socialista de Zapatero se está preparando mentalmente para unos resultados muy malos. Las elecciones del pasado mes de noviembre al Parlament de Cataluña fue un éxito enorme para los partidos del centro-derecha (CiU y PP) y las encuestas publicadas hasta hoy muestran claramente que la tendencia continuará.

Uno de los golpes más duros para los socialistas será que Xavier Trias de CiU casi seguramente ocupará la posición como alcalde de Barcelona - un municipio que siempre ha sido gobernado por el PSC durante los 32 años desde que España se convirtió en una democracia. Desde luego, la capital catalana tiene el mayor valor simbólico, pero CiU está luchando para garantizar que el ‘cambio que ha comenzado’ llegue aún más lejos.

Junto con Reus, Terrassa y Manresa, la ciudad donde vivo, es decir Vilanova i la Geltrú, forma parte de un grupo de ciudades con poblaciones relativamente grandes, donde un cambio de poder debe estar dentro del alcance. Con toda honestidad, hasta hace poco personalmente todavía pensaba que esto sería imposible. Hay que recordar que en las elecciones del 2008 a las Cortes Generales españolas, el PSC obtuvo más del 50% del voto aquí. ¿Pero existe una sola persona que diría que desde entonces Zapatero ha logrado aumentar la confianza en la versión española del socialismo democrático?

Al revés, las elecciones del 2010 reveló cómo el apoyo de PSC y sus socios en el anterior gobierno Tripartit catalán (ICV-EUiA y ERC) se ha derrumbado y Vilanova no es una excepción. En 2006, estos tres partidos en conjunto recibieron un 54,23% de los votos, mientras que en el año pasado la cifra había caído a 36,68% (-17,55 puntos porcentuales).

Es cierto que en las elecciones municipales los catalanes suelen votar de manera diferente de las otras. Sin embargo, la candidata local de CiU, Neus Lloveras, no necesita una mayoría absoluta para ser elegida alcaldesa – en realidad es suficiente si el Tripartit que todavía gobierna en nuestra ciudad no obtendrá la mitad de los regidores del pleno municipal. Así, de forma similar a como CiU está trabajando en el Parlament, Lloveras podrá gobernar, buscando apoyo de los otros partidos, según el carácter del asunto a tratar.

De hecho, una encuesta de intención de voto encargada por CiU sugiere que esto es el escenario más probable. Neus Lloveras ha pasado una gran parte de su vida en el extranjero y puede considerarse nueva en la política local, ya que viene de una empresa privada, no obstante tiene una posibilidad muy real de convertirse en la primera alcaldesa de Vilanova i la Geltrú.

- - -
Este texto puede también encontrarse en versiones en catalán, inglés y sueco. Todas las fuentes se presentan al final del texto en inglés.

SWE: Förändringen har börjat. Fortsätter den i Vilanova?

Den 22/5 hålls det kommunalval runtom i Spanien och Zapateros sittande socialistregerging förbereder sig nu mentalt på hur illa det kan gå. Förra höstens val till det katalanska parlamentetet blev en stor framgång för partierna till höger om mitten (CiU och PP) och de opinionsundersökningar som publiceras visar entydigt att trenden fortsätter.

En av de hårdaste smällarna för socialisterna blir att CiU:s Xavier Trias med mycket stor sannolikhet tar över som borgmästare i Barcelona - en kommun som alltid har styrts av PSC under de 32 år som gått sedan Spanien blev en demokrati. Den katalanska huvudstaden har naturligtvis störst symbolvärde, men CiU har som mål att den ”förändring som har börjat” skall nå längre än så.

Tillsammans med Reus, Terrassa och Manresa hör staden där jag bor, Vilanova i la Geltrú, till den grupp halvstora städer där ett maktskifte är inom räckhåll. Det trodde jag inte själv framtills nyligen – vi bör komma ihåg att här fick socialisterna över 50% av rösterna i 2008 års val till det spanska parlamentet. Men det var då det. Finns det en enda människa som skulle hävda att Zapatero sedan dess har ökat förtroendet för den spanska versionen av demokratisk socialism?

Valet 2010 avslöjade hur stödet för socialisterna PSC och deras samarbetspartners inom den före datta katalanska Tripartit-regeringen (ICV-EUiA och ERC) har rasat. Vilanova är inte något undantag. År 2006 fick de tre partierna tillsammans 54,23% av rösterna, ifjol hade siffran rasat till 36,68% (-17,55 procentenheter).

Visserligen röstar inte Vilanova på samma sätt till kommunfullmäktige som i andra val, men för att CiU:s kandidat Neus Lloveras skall bli vald till borgmästare räcker det att det nu regerande Tripartit inte tar hälften av fullmäktigemandaten. Likt hur CiU nu arbetar i det katalanska parlamentet kan hon då regera genom att söka stöd hos andra partier, allt efter vilken fråga det handlar om.

En undersökning som CiU har låtit ta fram visar att så blir fallet. Neus Lloveras har bott en stor del av sitt liv utomlands och är relativt ny inom lokalpolitiken eftersom hon kommer från det privata näringslivet, men hon har en verklig chans att bli Vilanovas första kvinnliga borgmästare.

- - -
Denna text återfinns också i en engelsk, katalansk respektive spansk version. Alla källor presenteras i slutet på den engelska texten.

What Every Spaniard Should Know About the Swedish Welfare State

It tends to get embarrassing when people from small countries try to explain why they are so proud of their origin and hope for the rest of the world to understand. Yet that is exactly what I am about to do. My excuse is, partly, that here in my new home, Vilanova i la Geltrú (Barcelona), I have friends who live in the delusion that my country is a proof of the superiority of democratic socialism. But above all that, recently, Sweden has received a lot of positive attention.

The economic growth in Sweden for 2011 is estimated to be 4% which makes the country "as strong as Pippi Longstocking", as a representative of the OECD put it. Wall Street Journal has praised the Swedish government for planning for a budget surplus of 1% already this year and, in the Economist, we have been able to read about how David Cameron, England's Prime Minister, has shown interest in the financial discipline and market oriented reforms so successfully implemented by right-wing governments in Scandinavia. The international coverage of Sweden certainly has not always been this encouraging, although our difficult years seem to have passed unnoticed in Spain.

I was born in 1971, in a country which ranked number four in the world in terms of GDP per capita, but which twenty years later, had slumped to the 17th place. In spite of good intentions, the traditional “Swedish model” created a society where taxes made that personal efforts like education or extra hours at work did not pay off any longer and where the public administration – and, hence, public debt - grew larger and larger.

Even the Social Democrats realized that things were wrong but the fiscal reform they carried out in 1988 did not reach far enough. In 1991, I personally took part in an election campaign where we warned about an “unemployment bomb” about to explode, and unfortunately that is what happened. In late 1992, the confidence of Sweden’s creditors was ruined and the crisis became acute. The government was forced to drop the peg of the Swedish krona, which rapidly lost nearly 30% of its value.

At the time, many of us considered that the market - personified by financier George Soros - treated us unfairly, but we could all see that the problems were almost isolated to Sweden so there was never any disagreement about who had to solve them. In the spring 1993, Swedish Public Service TV broadcasted a four-hour program with the title "A day for Sweden" (“En dag för Sverige”) where politicians, commentators and others tried to map out a path towards the future and since I had just started to study economics at the university, I followed it from beginning to end. For me, that day has remained a symbol of the prevailing spirit, not of consensus - that is too strong a word - but a mutual insight that people's crisis awareness offered a unique opportunity to make those difficult decisions which both the right and the left knew were necessary.

During the autumn 1992 and spring 1993 the government and the opposition together adopted a radical shift in the pension system, stricter rules in the national health insurance and improved conditions for employers. At the same time it was agreed that Sweden would apply for membership in the EU which in itself did not influence the economy, but sent a signal that the experiment with "Third Way politics" was over. These measures did not solve all problems - the cuts in public spending went on year after year until 1998 - but laid the foundation for the more competitive country that we see today.

After those years, the Swedish Social Democrats made a comprehensive move towards the center of the political landscape - what I would call a de facto adaptation to the realities of a market economy. When the crisis was over, many of their supporters demanded a reset (återställare, in Swedish), but the party leadership resisted. "He who is indebted is not free," Prime Minister Göran Persson kept repeating and continued amortising the public debt.

Not even today would the Swedish labour movement dismiss the international praise of our country with the argument that it comes from a dangerous neo-liberal business press. It is more likely that the Social Democrats feel hurt - not because they disagree with the policies pursued (in the moment of writing this post, they have not yet decided whether to head left or right in the future) - but because for so many decades they were able to present themselves as the only political force which could generate prosperity. Now our sitting right-wing government has efficiently proven to have the same capacity. That the positive opinions come from USA and England makes matters even worse - I would argue that no other countries have such a strong impact on the image we Swedes have of ourselves.

Now, the Social Democrates are not the only ones who have repositioned themselves. Without exaggerating too much, I would say that we now have a parliament, Riskdagen, where six of eight parties compete for the same voters, or at least are careful not to scare them away. The electorate, for its part, is made up of people who with their own eyes have seen that a welfare state can be reformed without being destroyed. As a result we have a debate on economic and social policies which is totally focused on rational and measurable solutions and where no time is wasted on ideological dogmas. This lack of visions is, indeed, boring but strengthens the stability of and confidence in the economy, which in turn generates the prosperity needed to maintain a strong welfare state. Not the same model which, once upon a time, made the Social Democrats famous, but a welfare state which even they themselves have had to recognize as superior.

At this point, I do not care if it embarrasses you: I am very proud of Sweden! But although I hope to continue being so, I promise not to write about these feelings again. Doing so is not very Swedish, is it?

- - -
Additional reading: On further adaptations to reality

The second big adaptation to reality came about a few years ago when Moderaterna, until then the political force with the most market-liberal profile. After Fredrik Reinfeldt took over the leadership, they finally accepted that the average Swede truly likes the welfare state, so instead of trying to limit it, this party now focuses on making it financially sustainable and more efficient. Thanks to that strategic change, Moderaterna is now a bigger than Socialdemokraterna and leads a government which enjoys a strong voter support.

A third shift towards the center seem to happen right now since Gustav Fridolin - one of the top candidates to lead the Green Party - has written an article defending Sweden's liberal heritage. This might seem strange in Spain, but Milöjpartiet became the third biggest party in last year’s elections to the Swedish parliament, and since they aim to keep that position, they cannot afford to be branded as solidly "left-wing".

- - -
This text is also available in a Catalan, Spanish and Swedish version, respectively.

- - -
Sources and inspiration:

Economist.com: Nice up North
WallStreetJournal.com: Where did it all go right?
WallStreetJournal.com: The Swedish Model
DN.se: Britter skall spara i svensk stil
DN.se: De gröna ska inta mitten i den svenska politiken

CAT: El que tot vilanoví ha de saber sobre l'estat de benestar suec

Pot crear situacions compromeses quan la gent de països petits tracta d'explicar per què està tan orgullosa de la seva pàtria, esperant que la resta del món l'entengui. Però, això és exactament el que faré ara. La meva excusa, parcialment, és que aquí a la meva nova residència, Vilanova i la Geltrú, tinc amics que viuen en la falsa il·lusió que el meu país és una prova de la superioritat del socialisme democràtic. Però sobretot que, últimament, Suècia gaudeix de molta atenció positiva.

El creixement econòmic de Suècia per al 2011 s'estima en els 4%, i així el país es veu "tan fort com Pippi Calcesllargues", segons un representant de l'OCDE. Wall Street Journal ha elogiat el govern suec per prognosticar un superàvit pressupostari de 1% ja enguany i en the Economist hem pogut llegir que David Cameron, el primer ministre d'Anglaterra, ha mostrat interès en la disciplina financera i les reformes orientades al lliure mercat implementades amb tant èxit pels governs de centre-dreta en els països escandinaus. Tanmateix, la cobertura internacional de Suècia no sempre ha estat tan encoratjadora, encara que els anys difícils del meu país semblen haver passat sense notar-se aquí.

Vaig néixer en 1971 en un país que era el número quatre del món en termes de PIB per càpita, però que vingt anys més tard havia caigut a la posició 17. Malgrat bones intencions, el tradicional "model suec", creava una societat on els esforços personals com l'educació o hores extres a la feina no generaven ingressos nets addicionals i on l'administració pública - i per tant el deute públic - es feia cada vegada més gran.

Fins i tot els Socialdemòcrates van adonar-se que les coses anaven malament, però la reforma fiscal que van dur a terme el 1988 no va arribar prou lluny. El 1991, jo personalment vaig participar en una campanya electoral en el qual advertiem que hi havia una "bomba de desocupació" a punt d'esclatar, i malauradament és el que va succeir. A finals de 1992, la confiança dels creditors de Suècia s'havia arruïnat i la crisi es va aguditzar. El govern es va veure obligat a abandonar el tipus de canvi fix de la corona sueca, que ràpidament va perdre gairebé el 30% del seu valor.

En aquest moment, érem moltes les persones que consideràvem que els mercats - personificats pel financer George Soros - eren injustos amb nosaltres, però tots vèiem que els problemes eren gairebé aïllats a Suècia així que no cabia cap dubte sobre qui havia de resoldre'ls. A la primavera de 1993 la televisió nacional sueca va difondre un programa de quatre hores amb el títol "Un dia per a Suècia" ("En dag för Sverige") on polítics, columnistes i altres van tractar de traçar un camí cap al futur i com que jo acabava de començar a estudiar economia a la universitat, el vaig seguir de principi a fi. Per això, he guardat el títol d'aquest programa com un símbol de l'esperit que hi havia, no de consens - seria una paraula massa forta - però una certesa mútua que la conscienciació de la gent sobre la crisi oferia una oportunitat única per prendre aquestes decisions difícils que tant els de la dreta com els de l'esquerra sabien que eren necessàries.

Durant la tardor 1992 i la primavera 1993 el govern i l'oposició en conjunt adoptar un canvi radical del sistema de pensions, van introduir normes més estrictes en la seguretat social de salut i millorar les condicions per als empleadors. Al mateix temps van acordar que Suècia havia de demanar el seu ingrés a la UE, cosa que en si mateixa no influïa en l'economia, però que va enviar un senyal que l'experiment amb la "política de la Tercera Via" havia acabat. Aquestes mesures no van resoldre tots els problemes - les retallades de la despesa pública es feien any rere any fins al 1998 -, però van posar les bases per al país més competitiu que veiem avui.

Després d'aquests anys, la Socialdemocràcia sueca es va traslladar d'una manera comprensiva cap al centre del panorama polític - jo diria que era una adaptació de fet a les realitats d'una economia de mercat. Quan el pitjor de la crisi havia acabat, molts dels seus seguidors van exigir reajustaments (återställare, en suec), però la direcció del partit es va resistir. "El que està en deute no és lliure", mantenia el primer ministre Göran Persson i seguia amortitzant el deute públic.

Ni tan sols avui en dia el moviment obrer suec desestimaria el reconeixement internacional del nostre país amb l'argument que es tracta d'una premsa de negoci, perillosament neoliberal. Al final, és més probable que els Socialdemòcrates se senten ferits - no per no estar d'acord amb les polítiques que es duen a terme (en el moment d'escriure aquest post, ni tan sols han decidit si aniran cap a l'esquerra o la dreta) -, sinó perquè durant dècades podien presentar-se com l'única força política sueca que sabia generar prosperitat. Llàstima que el govern actual del centre-dreta ha demostrat disposar de la mateixa capacitat! I el fet que les opinions positives provenen dels EUA i Anglaterra empitjora les coses encara més. Crec que no hi ha altres països que tenen un impacte tan directe en la imatge que els suecs tenim de nosaltres mateixos.

Ara bé, els Socialdemòcrates no són els únics que s'han reposicionat. Sense exagerar massa, diria que ara tenim un parlament, Riksdagen, on sis de vuit partits competeixen pels mateixos votants, o almenys tenen cura de no allunyar-los. I l'electorat, per la seva banda, es compon de persones que amb els seus propis ulls han vist com un estat de benestar pot reformar-se sense estar destruït. Com a resultat tenim un debat sobre les polítiques econòmiques i socials que està totalment enfocat en solucions racionals i mesurables i on no es perd el temps amb dogmes ideològiques. Cert, aquesta falta de visions és una mica avorrida, però alhora reforça l'estabilitat i la confiança en l'economia, que al seu torn genera la prosperitat necessària per mantenir un estat de benestar fort. No del mateix model que els Socialdemòcrates van fer famós al seu dia, però un estat de benestar que fins i tot ells mateixos han hagut de reconèixer com a superior.

Havent arribat aquí, ja no m'importa si us poso en una situación compromesa: Estic molt orgullós de Suècia! Però, tot i que espero poder seguir sentint així, prometo no escriure més sobre aquests sentiments. Al final, fer-ho és molt poc suec.

- - -
Lectura addicional: Altres adaptacions polítiques a la realitat

La segona profunda adaptació a la realitat es va produir fa uns anys a Moderaterna, fins ençà la força política amb el perfil més neoliberal. Després que Fredrik Reinfeldt es va fer càrrec de la direcció, per fi van acceptar que al suec mitjà li agrada el seu estat de benestar, així que en lloc de tractar de limitar-lo, ara aquest partit se centra a fer-lo econòmicament viable i eficient. Gràcies a aquest canvi estratègic el partit s'ha fet més gran que Socialdemokraterna i lidera un govern de centre-dreta que gaudeix d'un fort suport dels votants.

Un tercer moviment cap al centre sembla passar en aquest moment ja que Gustav Fridolin - un dels principals candidats per dirigir els ecologistes - ha escrit un article defensant l'herència liberal de Suècia. Aquí, això pot estranyar, però en les eleccions de l'any passat Miljöpartiet es va convertir en el tercer partit més votat del parlament suec, i ja que el seu objectiu és mantenir aquesta posició, no poden donar-se el luxe d’estar qualificat com sòlidament "d'esquerres".

- - -
Les fonts d'aquest text poden encontrarse en el seu versió principal en anglès. A més existeixen versions en espanyol y en suec.

SPA: Lo que todo español debe saber sobre el estado de bienestar sueco

Suele resultar embarazoso cuando la gente de países pequeños trata de explicar por qué está tan orgullosa de su patria, esperando que el resto del mundo le entienda. Sin embargo, eso es exactamente lo que ahora voy a hacer. Mi excusa es, parcialmente, que aquí en mi nueva residencia, Vilanova i la Geltrú (Barcelona), tengo amigos que viven en la falsa ilusión de que mi país es una prueba de la superioridad del socialismo democrático. Pero sobre todo que, últimamente, Suecia disfruta de mucha atención positiva.

El crecimiento económico de Suecia para 2011 se estima en los 4%, y así el país se ve "tan fuerte como Pippi Calzaslargas", según un representante de la OCDE. Wall Street Journal ha elogiado al gobierno sueco por prognosticar un superávit presupuestario de 1% ya en este año y en the Economist hemos podido leer que David Cameron, el Primer Ministro de Inglaterra, ha mostrado interés en la disciplina financiera y las reformas orientadas al libre mercado implementadas con tanto éxito por los gobiernos de centro-derecha en los países escandinavos. La cobertura internacional de Suecia desde luego no siempre ha sido tan alentador, aunque los años difíciles de mi país parecen haber pasado sin notar en España.

Yo nací 1971 en un país que era el número cuatro del mundo en términos de PIB per cápita, pero veinte años más tarde había caído a la posición 17. A pesar de buenas intenciones, el tradicional "modelo sueco", creaba una sociedad donde los esfuerzos personales como la educación o horas extras en el trabajo no generaban ingresos netos adicionales y donde la administración pública - y por lo tanto la deuda pública - se hacía cada vez más grande.

Incluso los socialdemócratas se dieron cuenta de que las cosas iban mal, pero la reforma fiscal que llevaron a cabo en 1988 no llegó lo suficientemente lejos. En 1991, yo personalmente participó en una campaña electoral en el cual advertimos que había una "bomba de desempleo" a punto de estallar, y por desgracia es lo que sucedió. A finales de 1992, la confianza de los acreedores de Suecia se había arruinado y la crisis se agudizó. El gobierno se vio obligado a abandonar el tipo de cambio fijo de la corona sueca, que rápidamente perdió casi el 30% de su valor.

En ese momento, éramos muchas las personas que considerábamos que los mercados - personificados por el financiero George Soros - eran injustos con nosotros, pero todos veíamos que los problemas eran casi aislados en Suecia así que no cabía la duda sobre quién tenía que resolverlos. En la primavera de 1993 la televisión nacional sueca difundió un programa de cuatro horas con el título "Un día para Suecia" ("En dag för Sverige") donde políticos, columnistas y otros trataron de trazar un camino hacia el futuro y como que yo acababa de empezar a estudiar economía en la universidad, lo seguí de principio a fin. Por eso, he guardado el título de este programa como un símbolo del espíritu que había, no de consenso - sería una palabra demasiado fuerte - pero una certeza mutua de que la concienciación de la gente sobre la crisis ofrecía una oportunidad única para tomar esas decisiones difíciles que tanto los de la derecha como los de la izquierda sabían que eran necesarias.

Durante el otoño 1992 y la primavera 1993 el gobierno y la oposición en conjunto adoptaron un cambio radical en el sistema de pensiones, introdujeron normas más estrictas en la seguridad social de salud y mejoraron las condiciones para los empleadores. Al mismo tiempo acordaron que Suecia iba a solicitar su ingreso en la UE, cosa que en sí misma no influía en la economía, pero que envió una señal de que el experimento con la "política de la Tercera Vía" había acabado. Estas medidas no resolvieron todos los problemas - los recortes del gasto público se hacían año tras año hasta 1998 -, pero pusieron las bases para el país más competitivo que vemos hoy.

Después de estos años, la Socialdemocracia sueca se trasladó de una manera comprensiva hacía el centro del panorama político – cosa que llamaría una adaptación de hecho a las realidades de una economía de mercado. Cuando lo peor de la crisis había terminado, muchos de sus seguidores exigieron reajustes (återställare, en sueco), pero la dirección del partido se resistió. "El que está en deuda no es libre", mantenía el Primer Ministro Göran Persson y seguía amortizando la deuda pública.

Ni siquiera hoy en día el movimiento obrero sueco desestimaría el reconocimiento internacional de nuestro país con el argumento de que se trata de una prensa de negocio peligrosamente neo-liberal. Al final, es más probable que los Socialdemócratas se sienten heridos - no por no estár de acuerdo con las políticas que se llevan a cabo (en el momento de escribir este post, ni tan solo han decidido si irán hacia la izquierda o la derecha) -, sino porque durante décadas podían presentarse como la única fuerza política sueca que sabía generar prosperidad. ¡Lástima que el gobierno actual del centro-derecha ha demostrado disponer de la misma capacidad! Y el hecho que las opiniones positivas provienen de EE.UU. e Inglaterra hace las cosas aún peor. Creo que no hay otros países que tienen un impacto tan directo en la imagen que los suecos tenemos de nosotros mismos.

Ahora bien, los Socialdemócratas no son los únicos que se han reposicionado. Sin exagerar demasiado, diría que ahora tenemos un parlamento, Riksdagen, donde seis de ocho partidos compiten por los mismos votantes, o al menos tienen cuidado de no alejarlos. Y el electorado, por su parte, se compone de personas que con sus propios ojos han visto como un estado de bienestar puede ser reformado sin ser destruido. Como resultado tenemos un debate sobre las políticas económicas y sociales que está totalmente enfocado en soluciones racionales y mensurables y donde no se pierde el tiempo con dogmas ideológicas. Cierto, esta falta de visiones es un poco aburrida, pero al mismo tiempo refuerza la estabilidad y la confianza en la economía, que a su vez genera la prosperidad necesaria para mantener un estado de bienestar fuerte. No del mismo modelo que, en su día, los Socialdemócratas hicieron famoso, pero un estado de bienestar que incluso ellos mismos han tenido que reconocer como superior.

Habiendo llegado aquí, ya no me importa si os resulta embarazoso: ¡Estoy muy orgulloso de Suecia! Sin embargo, aunque espero poder seguir sentiendo así, prometo no escribir más sobre estos sentimientos. Al final, hacerlo es muy poco sueco.

- - -
Lectura adicional: Otras adaptaciones políticas a la realidad

La segunda profunda adaptación a la realidad se produjo hace unos años cuando Moderaterna, hasta entonces la fuerza política con el perfil más neo-liberal. Después de que Fredrik Reinfeldt se hizo cargo de la dirección, por fin aceptaron que al sueco promedio le gusta su estado de bienestar, así que en lugar de tratar de limitarlo, ahora este partido se centra en hacerlo económicamente viable y eficiente. Gracias a este cambio estratégico el partido se ha hecho más grande que Socialdemokraterna y lidera un gobierno de centro-derecha que goza de un fuerte apoyo de los votantes.

Un tercer movimiento hacia el centro parece suceder en este momento ya que Gustav Fridolin - uno de los principales candidatos para dirigir los ecologistas - ha escrito un artículo defendiendo la herencia liberal de Suecia. Esto puede extrañar en España, pero en las elecciones del año pasado Miljöpartiet se convirtió en el tercer partido más votado del parlamento sueco, y puesto que su objetivo es mantener esa posición, no pueden darse el lujo de ser calificado como sólidamente "de izquierdas".

- - -
Las fuentes de este texto pueden encontrarse en su versión principal en inglés. Además existen versiones en catalán y en sueco.

SWE: Vad mina vänner i Vilanova bör veta om den svenska välfärdsstaten

Det blir lätt pinsamt när folk från små länder försöker förklara varför de är så stolta över just sitt hemland och hoppas att omvärlden skall förstå. Ändå är det precis vad jag nu skall göra. Min ursäkt är delvis att det här i mitt nya hem, Vilanova i la Geltrú (Barcelona), forfarande finns många som lever i villfarelsen att mitt hemland är ett bevis för den demokratiska socialismens överlägsenhet. Men framför allt att Sverige på sistone har fått så mycket positiv uppmärksamhet.

Sveriges BNP-tillväxt för 2011 förväntas bli 4% och har alltså en ”ekonomi lika starka som Pippi Långstrump”, som en representant för OECD nyligen uttryckte det. Wall Street Journal har berömt den svenska regeringen för att redan i år planera för ett budgetöverskott på 1% och i the Economist har vi kunnat vi läsa om hur Englands premiärminister, David Cameron, intresserar sig för den budgetdisciplin och de marknadsorienterade reformer som Nordens borgerliga regeringar så framgångsrikt har genomdrivit.
Så uppmuntrade har den internationella rapporteringen från Sverige verkligen inte alltid varit, även om våra jobbiga år tycks ha passerat obemärkta i Spanien.

Jag föddes 1971 i ett land som låg på fjärde plats i världen vad gäller BNP/Capita, men som tjugo år senare, hade rasat till 17:e plats. I all välmening byggde den traditionella svenska modellen upp ett samhälle där det inte längre lönade sig att utbilda sig eller arbeta extra och där den offentliga förvaltningen – och därmed den offentliga skulden – växte sig allt större. Till och med de socialdemokraterna insåg hur fel det hade blivit men den skattereform som de genomförde 1988 räckte inte till. År 1991 arbetade jag själv i en valrörelse där vi varnade för att en arbetslöshetsbomb var på väg att brisera och tyvärr blev det så. År 1992 blev krisen akut, långivarnas förtroende för de svenska offentliga finanserna hade raserats. Regeringen tvingades släppa den fasta kursen på kronan, som snabbt föll med nästan 30%.

Den gången var vi många som tyckte att marknaden – personifierad av finansmannen George Soros - behandlade oss orättvist, men samtidigt såg vi alla att det rörde sig om en isolerad svensk kris så det rådde aldrig någon oenighet om att vem som var tvungna att lösa dem. På våren 1993 sände SVT ett fyra timmar långt program med titeln ”En dag för Sverige” där politiker, debattörer och andra försökte utstaka en väg mot framtiden och eftersom jag precis hade börjat studera ekonomi vid universitetet följde jag det från början till slut. För mig har den dagen förblivit en symbol för den anda som rådde, inte av samförstånd – det är ett för starkt ord – men en gemensam insikt om att folks krismedvetenhet erbjöd ett unikt tillfälle att fatta de obekväma beslut som både höger och vänster förstod var nödvändiga.

Under hösten 1992 och våren 1993 röstade regering och opposition tillsammans igenom en radikal omläggning pensionssystemtet, striktare regler i sjukförsäkringarna och bättre villkor för arbetsgivarna. Samtidigt fattade de beslutet att Sverige skulle ansöka om medlemskap i EU vilket inte i sig stärkte ekonomin, men markerade att experimentet med den ”tredje vägens politik” var över. Åtgärderna innebar inte att problemen var lösta - nedskärningarna i de offentliga utgifterna pågick år efter år fram till 1998 – men grunden lades för det mer konkurrenskraftiga land som vi ser idag.

Efter de åren gjorde den svenska Socialdemokratin de facto en genomgripande förflyttning mot mitten - jag skulle säga en verklighetsanpassning till marknadsekonomins villkor. När krisen var över ställde många av deras sympatisörer krav på återställare, men partiledningen stod emot. ”Den som är satt i skuld är icke fri”, upprepade Göran Persson och såg i regeringsställning till att fortsätta att betala av på statsskulden.

Inte ens idag skulle den svenska arbetarrörelsen avfärda det internationella berömmet för vårt land med att det kommer från en farlig nyliberal affärspress. Det är mer troligt att Socialdemokraterna kännner sig sårade - inte för att de skulle vilja föra en annan politik (i skrivande stund har de ju inte ens själva bestämt sig för om de skall gå åt höger eller vänster), utan för att de under så många decennier kunde framställa sig som den enda politiska kraften som kunde generera välstånd. Nu har vår sittande borgerliga regering tydligt bevisat motsatsen. Att de positiva omdömena kommer från USA och England gör bara saken värre. Inga andra länder har en så stark påverkan på den bild vi svenskar har av oss själva, skulle jag hävda.

Nu är inte Socialdemokraterna ensamma om att ha ompositionerat sig. För att hårdra det har Sverige idag en Riksdag där sex av åtta partier slåss om samma väljare, eller åtminstone aktar sig för att skrämma bort dem. Väljarkåren, å sin sida, utgörs av människor som själva har genomlevt hur en välfärdsstat kan reformeras utan att raseras. Resultatet blir en ekonomisk och socialpolitisk debatt inriktad på rationella och mätbara lösningar och där ingen ödslar tid på ideologiska dogmer. Bristen på stora visioner kan kännas långtråkig men stärker stabiliteten i och förtroendet för landets ekonomi. Därmed genereras det välstånd som behövs för en välfärdsstat. Inte samma modell som den svenska socialdemokratin en gång i tiden blev känd för, men en välfärdsstat som till och med de själva har tvingats erkänna som bättre.

Så här långt kommen struntar jag i om det är pinsamt: Jag är jättestolt över Sverige! Men även om jag hoppas så förbli också framöver, lovar jag lovar att inte skriva om de känslorna fler gånger. Man är ju svensk.

- - -
Överkurs: Fler verklighetsanpassningar

Den andra stora verklighetsanpassning kom några år senare från Moderaterna, det tidigare mest marknadsliberala rörelsen. Efter det att Fredrik Reinfeldt tog över ledningen accepterade partiet att genomsnittssvensken verkligen trivs med sin välfärdsstat, så i stället för att begränsa den och satsar man nu i stället all kraft på att göra den ekonmoiskt hållbar och mer effektiv. Den strategin gör att partiet idag är större än socaldemokraterna och leder en regering som har ett starkt förtroende från folket.

En tredje förskjutning mot mitten sker just nu när Gustav Fridolin, en av de personer som vill leda Miljöpartiet går ut och försvarar Sveriges liberala arv. Det upplevs nog som underligt i Spanien, men Miljöpartiet blev i det senaste valet Riksdagens tredje största parti och eftersom de vill behålla den positionen har det inte råd att entydigt stämplas som ett ”vänsterparti”.

- - -
Detta är den svenska versionen av en text skriven huvudsakligen för engelsktalande läsare, intresserade av Katalonien och Spanien. Alla källor redovisas i slutet av den engelska versionen. Texten finns också i en katalansk och en spansk versíon.